Etapa 11: Agés a Burgos

Etapa que comença pujant molt suaument i després va fent planerament. He sortit a les 06:10, a l’alba, amb l’aire fred. Tot el dia l’aire m’anirà empipant de cara, gelat, fins que per la tarda arribaré a Burgos amb mal de coll. Tot plegat uns 22 quilòmetres que van passant per només tres o quatre poblets sense cap posibilitat de bar, exepte al primer de tots, Atapuerca, però que a aquesta hora del matí no es pot trobar res.

Cal dir que Atapuerca és el poble i per tant està apartat del famós centre arqueològic.

La caminada es va enlairant per turons d’alzinars, deixant a l’esquerra els filats de zona militar, durant diversos quilòmetres. Després comença a baixar per passar un altre cop per entre camps de cereal.

A mida que ens apropem a Burgos, cal saber que el camí està marcat per la zona industrial, el que vol dir 9 quilòmetres de carretera i després de ciutat. Per evitar-ho cal fer una cosa ben senzilla i sense pèrdua. Quan ens apropem a Burgos, el camí passa per un tram curt de carretera que passa per sobre de l’autopista, un cop passat es veu a l’esquerra una pista que baixa i que té un senyañ del camí: indica “Castañares”. Cal anar per aquest. Un cop per auí hi ha sovint sagetes grogues. En arribar a Castañares, un altre cop unes sagetes ens volen fer anar per la carretera nacional, doncs no ho hem de fer: hem de seguir recte, passant la nacional, un de cara en direcció al riu Arlanzón (si cal, pregunteu-ho). Uns 50 metres després de la nacional, hi ha un pontet sobre un riuet, seguiu endavant. Desp´res un altre pont gran passa el riu més ample l’Arlanzon, on tornem a trobar les sagetes grogues d’aquesta alternativa. El camí va seguint el riu per boscos magnífics i planers fins arribar al davant de la catedral de Burgos, 8 quilòmetres després.

A Burgos, l’alberg municipal està al darrera de la catedral, en un edifici històric, adequat el 2008 en perfecte estat. Un luxe.

He fet 22 quilòmetres i porto acumulats uns 261.

(A la tornada, ja escriuré curiositats i posaré fotos). Adéu.

Etapa 10: Belorado a Agés

Surto a les 06:15 de l’alberg de Belorado i el camí va planejant entre els ja ben coneguts camps de conreu de cereal. Passso el poble de Villambista, després de 7 quilòmetres i 2 més endavant arribo a Espinosa del Camino, on trobo un bar obert, on m’aturo a menjar un entrepà, al sol que agradablement comença a escalfar (més endavant, escalfarà potser massa).

Abans d’arribar a Villafranca de Montes de Oca, vaig una bona estona partlant amb l’Enrique, un sacerdot veneçolà, que està fent també el camí i que té una associació d’ajuda als nens i als vells, allà a Veneçuela.

La pujada als Montes de Oca, és prou dreta, però res de l’altre món. El que al final es fa més pessat és la pista que va planejant per dalt, amb una soleiada considerable.

Són les 12:00 quan arribo a San Juan de Ortega, després dels 9 quilòmetres de pista que he dit, on hi ha un bar, amb poques ganes de treballar i no em poden fer ni una truita a la francesa, així que tiro endavant per tal d’arribar al final d’etapa. Baixo una estona amb un danès que lidera un grup de gent de Sud Àfrica.

Molt recomanable anar fins a Agés, un poble molt bonic, després d’un total de 27 quilòmetres (d’avui). Dutxa i dinar amb els companys de Vigo i després una migdiada de recuperació.

Quan m’aixeco, a les cinc de la tarda, hhi ha una bona festa organitzada al carrer per una gran colla de gent que s’ha anat ajuntant, amb un parell que toquen la guitarra. Mentre espero l’hora de poder sopar una mica, m’entretinc xerrant amb alguns dels que ja conec i amb un altre, argentí però que viu a Nova York.

Etapa 9: Sto Domingo de la Calzada a Belorado

Avui he domit molt bé i surto a les 06:16, amb la lleu claror de l’alba. Fa fresca. Tinc la sensació que la motxila no pesa, el pes l’aniré sentint durant el dia a mida que el sol piqui i l’aire s’aturi.

Passo Grañon (a 7 quilòmetres), però no em puc aturar a esmorzar, com pretenia: tot tancat. Després passo Redecilla del Camino (a 2 qm) i més endvant Viloria de Rioja (a 3 més). M’aturo al costat d’una font a menjar un plàtan que porto i així descanso i em recupero. La ruta és molt planera, però es va fent pesada per la calor.

Vilamayor del Rio és el poble que segueix i finalment acabo arrivant a Belorado. Tot plegat he fet 22 quilòmetres i ja porto un acumulat de 212, de de l’inici. Des de Viloria del Rio fins a Belogrado, s’ha fet una mica pesat ja que es camina, pe pista, al costat de la N.120. Al poble del nostre destí vaig a parar a l’alberg Cuatro Cantones al centre del poble, prou adequat, al menys de moment i amb un jardi al darrera i una petita piscina.

Etapa 8: Nájera a Sto Domingo de la Calzada

Aquesta ha estat una etapa de 21 quilòmetres. Planera i amb suaus pujades i baixades. He sortit a les 07:00 amb un bon dia, amb sol i vent fresquet que feia agraida la caminada. Tota l’estona he anat veient la Sierra de la Demanda a l’esquerra i el cim culminant, amb algunes congestes de nheu, el San Lorenzo, tal com m’ha confirmat el senyor del restaurant d’Azofra, on he parat a fer un entrepà, es tracta d’un bar que es veu que obren cada dia a les 6 del matí.

HJe dormit molt malament a l’alberg Puerta de Nájera. L’alberg està molt bé, està decorat com un hotelet i tot és molt agradable, com les dues persones que el porten, però té una pega: han posat una mena de fundes de plàstic o de goma als matalassos, de tal manera que si el company que dorm a sobre, passa una nit neguitosa i no para de mourès el xerric-xerrac agut que fa la funda amb els traveseors de fusta del llit, fa impossible dormir. Recomano, si algú hi va, que abans confirmi per telèfon si ja han canviat aquest invent extrany de les fundes de goma (al marge que resulten molt desagradables al contacte: no m’ho havia trobat cap altre cop en cap altre lloc, fins ara).

A les 10:20 passo per Cirueña, on hi ha un camp de golf i una urbanització, aquest força deserta i plena de rètols de “se vende”. Pels camps que m’envolten no paren de sentir-se els ocells i les caderneres. Els camps de conreu de vinya, s’alternen amb els de cereal, però continua sent un territori verd, sense cap casa ni masia. Es veu que la gent sempre s’ha concentrat als poblets. Pel camí he perdut un pal, primer s’ha encallat i després, he perdut un dels trams, fins que l’he llançat. Com a la vida: de vegades perdem coses i d’altres en trobem d’altres.

Són les 12:00 quan arribo a Santo Domingo de la Calzada, com a final d’aquest dia de sol i d’aire fresc que s’agraeix. He fet l’últim tram xerrant amb una noia coreana, de nom Yun-ha. Anem a parar a l’alberg del Santo, que han renovat totalment i compte a 250 places. Hi ha molt espai, molts banys i una bona cuina i taules per poder dinar o sopar. Jo tinc el costum d’anar a dinar al migdia i pel vespre procuro comprar alguna amanida o fruita per evitar anar a dormir sense haver pait. Cal tebnir en compte que tots els albergs tanquen els llums entre les 21:30 i les 22:30, ja que bona part de la gent s’aixeca a partir de les 6 del matí, o abans.

Evidentment, de Santo Domingo hi ha molta cosa adir, però ja ho faré a la tornada, quan, a més, pugui penjar alguna fotografia.

 

Etapa 7: de Logronyo fins a Nájera

Com sempre, a la mateixa hora. Hem sortit de l’alberg ploivent i això ha durant quasi tot el dia. Però cap problema, forma part de la paciència que cal esperar que ens aporta el Camí. És com la vida: pau i tranquilitat.

A les 09:1q5 ja era a Navarrete, on m’he aturat a esmorzar una mica, amb dos comanys de Vigo. De fet vas trobant-he am,b uns i altres, ara aquí i després allà. He de dir, però, que el camí des de Logroño fins a Navarrete ha estat força poc agradable ja que es va per pista asfaltada i a prop se sent l’autovia, amb els seus camions tota l’estona. Hauria estat millor mirar de trobar la manera d’estalviar-lo. A més la pluja constant i el vent.

A la sortida de Logronyo hi ha un estany amb unes oques, perfecte pels que veuen en el Camí una alegoria del joc de la Oca. Més endavant he trobat un parc pel qual un esquirol m’ha anat seguint, tot saltironant i de tant en tant xse m’apropava a un parell de metres. M’han dit qu es tracta d’un esquirol conegut com a Caty i que s’ha habituat als pelegrins, ja que alguns li donen una avellana!.

Continua plovent i fa vent. Estic ja voltat de camps de vinyes. Suposo que aquesta aigua fa créixer els raims i que, potser, algun dia em beure el vi que en sortirà: ves per on l’aigua es transforma en vi.

A dos quarts de dues arribo a Nàjera, on m’instalo a l’albergm Puerta de Nájera, arreglat com un hotelet, però amb les habitacions amb lliteres. M’ha atés l’Arantxa.

Ara fa una estona m’he anat a visitar el monestir de Santa Maria la Real de Nájera. Té un claustre realment interessant i una cova on diuen que es va trobar la imatge de la marededéu.

 

Etapa 6: Torres de Rio a Logronyo

En el camí s’acaba fent sempre el mateix procediment. A les 6 del matí ja estic a punt. L’esmorzar a Torres de Roi, el donen a l’alberg, per 3 euros i així ja podem começar a caminar. El cel és tapat i fa fred, però encara no plou.

A 2/4 de 8 passo per Ntra Sra de Poyo, al Bargata ( ja explicaré alguna cosa més, d’aquí a uns dies).

Pel camí es veu molta gent sola, però pocs que van en parella. M’aturo una estona per treure unes coses de la motxilla. He de parlar una mica de la motxilla, la qual cada cop resulta mésx complicada d’organitzar, ja que les coses, per alguna raó desconeguda, van d’un costat a l’altre i ja no saps on trobar-les.

El meu pla inicial era anar fins a Los Arcos, a 21 quilómetres, però al final em vaig convencent de seguir endavant. A Los Arcos m’aturo una mica, però, plovent, segueixo els 8 quilòmetres que em falten fins a Torres de Rio.

El camí des de Torres del Rio puja i baixa, puja i baixa: és un permanent pujar i baixar.  Pel paisatge veig, entre l’aigua que cau, que es va subsitutint el cereal per vinyes i amatllers. Pels costats del camí predomina el garric i l’estepa blanca. Al cel els núvols negres, cada cop o són més. Són quarts de deu quan arribo a Viana, quan s’havia aturat la pluja, però a la sortida comená un altre cop, així com un vent fort. Aquest vent ja no el deixaré fins as Logronyo, on intentarà evitar que arribi a la ciutat ja que anirà petant fort contra el meu pit.

De Logronyo, he de dir que

Etapa a Torres del Rio: corre, corre

L’etapa d’avui ha estat llarga. De 29 quilòmetres i unes 7 hores de caminar. Ens ha plogut tota l’estona, però paciencia. El Camí també és aprendre paciència.

Veig que hi ha gent que fa el camí corrent, molt ràpid. En bicicleta, perquè així poden fer 100 quilòmetres (o més) al dia i en una setmana l’han fet tot: han arribat a Santiago de Compostel·la. Altres, segueixen ritme de marxa. La velocitat del dia a dia no se l’han pogut treure de sobre. Tenen clar que cal sortir d’un lloc i arribar a un altre, determinat inicialment. He dir, però que els que em passen en bicileta, ho fan en ckmpte. Són respectuosos. Això no sempre passa per les pistes i camins de muntanya de la nostra terra, on hi ha cops que corres el perill que t’atropellin.

Jo també ho havia fet això, però ara, personalment, he de dir que em sembla un error. Per quants llocs he passat! i després ni sabia que hi havia a dreta i esquerra del sender!  Penso, ara, que si es tracta de caminar i no saber què hi ha (i per què) a dreta i esquerra, és el mateix que anar a donar voltes pels carrers del costat de casa. Aleshores, doncs, ja no cal anar tant lluny.

Cadascú que s’ho miri com vulgui. Que tothom es faci l’idea que cregui més adequada, però per a mi (la meva idea personal), el que compta no és el destí o l’objectiu. El que compta és “el Camí” i per gaudir d’aquest camí cal temps per observar, per mirar, per aturar-se a parlar amb un pagès o un vell que s’està assegut a la porta de casa seva, en un petit poblet.

Recordo que un dia, un conegut em deia que amb dos companys havien pujat i baixat en un dia el Canigó. Això volia dir fer 1.800 metres d’ascens i altres tants de descens en una jornada. Bé, cal acceptar que hi ha interessos per a tot, però jo li vaig preguntar algunes coses del que havia vist o del que sabia de la muntanya. En aquell cas, poca cosa recorda o sabia. Doncs bé, per a mi no té interès anar corrent i no saber què significa el Canigó, del seu simbolisme, que està situat entre el Vallespir i el Conflent. No en sabia res de la importància històrica del Rosselló, ni del monestir de Sant Mastí del Canigó, ni del comte Guifré II de Cerdanya.

Certament, són formes de diferents de fer activitat. Jo ara, estic gaudint de caminar, però especialment del Camí.

He arribat a Los Arcos a les 12:00, amb dos companys de caminada: El Carlos i el Cèsar, però ens hem separat aquí. Jo he pensat que m’aniria millor seguir endavant, i així ho faig. Al final arribo a Torres del Rio, prou cansat, a les 14:00. Vaig a l’Alberg Mariela (7€), en dutxo i després vaig a dinar al restaurant que hi ha una mica abans. Dino molt bé, amb el matrimoni de Vigo i un noi de Madrid. Després me’n vaig a descansar.

A les cinc surto a donar una volta. Fa un aire humit i gelat. Visito una de les mostres més extraordinàries del romànic del Camí, junt amb Eunate: l’església del Sant Sepulcre de Torres del Rio (gaudireu, quan us pugui penjar les fotos). Pertanyia al Sant Sepulcre hierosolimità de Jerusalem. És de planta octogonal, però rematada per una cúpula i una llanterna. El mestre que la va dissenyar i els escultors que la van ornamentar eren mudèjars al servei de clientes cristians. El seu disseny procedia de Còrdova i, diuen, hi ha alguna cosa de l’art ciscertenc. Es va atribuir la seva construcció als templaris, però no hi ha cap dada ni indici per provar-ho ni per conjecturar-ho, com no sigui la seva planta tan característica. Sí que constam, en canvi, que un monestir aquí existent, junt amb l’església, foren cedits a l’ordre benedictina del monestir d’Iratxe.

Ha obert l’església, la Maricarmen, una senyora que he anat a buscar al bar de l’alberg Pata de Oca, per cert molt ben muntat i amb espai, així com també una petita piscina en un patí força agradable. La visita, costa 1€: perfecte, cap problema , ja va bé, si d’aquesta manera es manté.

Tot plegat ja porto, doncs uns  121 quilòmetres.