Tag Archives: sitges

Sitges a Vilanova i la Geltrú

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=49:sitges-a-vilanova-i-la-geltru&catid=23&Itemid=110

 

Anuncis

Ruta dels Pirates

©Miquel Garriga.   Fa temps que havia pensat en navegar, tot costejant, per tal d’anar identificant els indrets que van ser motiu de problemes amb els pirates. Generalment coneixem les platges, però no tenim gaire informació de la història que s’hi relaciona. Per tant, em vaig posar d’acord amb un bon amic, en Joan Parcerisa, que té un vaixell de vela de 8 metres i vam programar-ho. Aquest breu relat, n’és el resum de quatre dies pel mar i per la costa, l’agost de 2011.

Primer dia.- La primera jornada va ser de navegació amb la intenció d’anar avall, cap el sud. D’aquesta manera vam anar des del port Ginesta, a Castelldefels, fins al port de Cambrils. Hi vam esmerçar onze hores perquè un vaixell a vela, en un dia sense vent, més aviat va xino xano i aquest és el cas de l’Albi IV d’en Joan. El sol picava de valent des d’un cel sense cap núvol. Però nosaltres portàvem la major ben enlairada i sota la seva ombra, ens anàvem protegint, mentre el vent aparent formava una mínima brisa força agradable.

L’arribada a Cambrils fou a les 8 de la tarda i quan vam acabar la dutxa, els tràmits i pagar els drets corresponents, el cel, ara amb uns quants núvols de tarda, s’envermellia i enfosquia tot informant que el dia s’acabava.

Anàvem amb una intenció clara: menjar unes sardines a la brasa. Així que ens vam dirigir al restaurant Les Fonts, que m’havia recomanat l’amic Jordi Gual, però no en quedaven, així què ens vam arreglar amb una bona fregida de peixos, una gran amanida i tot acompanyat per un bon vi blanc. Després d’onze hores de sol i de mar, no hi ha res millor que una amanida, peix i finalment passar una bona estona en un “xiringuito” de platja, amb les taules a la sorra, ben apartat de la massificació turística, amb uns bons amics. Així ho vam fer amb en Jordi i l’Anna en un lloc fantàstic que ells coneixen i que jo no sabria pas tornar a localitzar. Una mena d’indret pirata, que ja ens anava bé per als nostres objectius.

Recordo bé Cambrils. Hi havia anat sovint fa uns quants anys, quan encara tenia aspecte de vila marinera. Ara amb la modernització del passeig davant de mar, em fa pena. Em fa pena veure com amb l’obsessió pel turisme es destrossa la imatge tradicional, desapareix el pòsit allà on era i les barques de pesca s’han d’anar a veure lluny. Al final, aquest passeig, modern, amb alumini, infinitat de bars i terrasses, és com tants d’altres de tantes altres poblacions artificials. És una vulgaritat, pensada per gent vulgar. Això és el que fa que quan anem als pobles de més amunt dels Pirineus, a la banda francesa, ens cau la baba d’enveja, pel fet de veure com són de respectuosos amb la seva imatge tradicional.

Cambrils havia estat un port de certa importància entre el XVIII i el XIX, com a via de sortida dels productes del camp tarragoní. Al port encara es pot veure la magnífica torre de guaita, de planta circular, construïda el 1664 per a controlar el perill dels pirates. El port, però, no era un port tancat i la regressió de la sorra posava en perill les cases a tocar de la ribera. Així va passar quan un fort temporal, del 31 de gener de 1911, es va abatre contra les cases dels pescadors i van morir 16 persones. Més endavant es va decidir protegir-lo, però les obres no van començar fins l’any 1933 i no es van acabar fins el 1957.

Segona jornada.- Hem dormit força bé i el sol del matí ens va fent despertar. Els tràmits s’allarguen i costa trobar un bar on prendre un cafè: tot és tancat i barrat. Al final ho podem fer en una fleca amb servei de bar. Mentre esmorzem li he preguntat a la senyora que ven el pa si sap l’origen del nom de Cambrils. No en té ni idea. Ves quines preguntes que faig jo, ¿oi?. El nom de Cambrils prové del llatí “capriles”, o lloc on s’arredossen les cabres, segons he trobat a l’Alcover-Moll. Tot seguit marxem mar amunt. Anem cap a Torredembarra, on demà volem passar el dia per visitar Altafulla. Després anirem a fer port a Vilanova i La Geltrú i ja l’últim dia tornarem a arribar a Castelldefels.

Avui fa vent i un mar mogut amb onades d’un metre. Així que podem gaudir d’una navegació agradable ja que no sentim el soroll del motor, al menys el del nostre, que els altres no els podem evitar. Pel camí pesquem una melva. Ja està bé, després d’unes 13 hores de navegació pescar un peixet, no és gaire. Menys mal que no hem de viure del que pesquem!

El vaixell va escorat i jo m’he d’acostumar a moure’m en un pla inclinat i que es sacseja, la qual cosa vol dir que, quan m’he de moure, em vaig agafant a tot allò que puc i em moc com si anés begut. Porto la canya una bona estona. És distret i el temps passa que quasi no te’n adones. La costa està totalment construïda. No hi han deixat ni un bri del verd que abans marcava l’inici i el final de cada poble. Pels turons ens veuen algunes d’aquelles construccions horroroses de cases enganxades les unes amb les altres, totes idèntiques. Quin mal gust! el de molts arquitectes i la majoria dels constructors. Fa estona que veiem el cap Salou amb el seu far característic. Fa molt bonic i està molt ben situat. Llàstima dels edificis que l’envolten que han trencat l’harmonia que cal.

Berenguer IV conquerí Tortosa, als sarraïns, l’any 1148. A partir d’aquell moment, a les costes tarragonines, sovintejaren els atacs dels corsaris. El cap Salou fou visitat molts cops. Tal com explica en Ramiro Feijoo, probablement no va existir cap altre lloc a la península que fos atacat tants cops i per tants famosos corsaris, com Salou. De fet, des de l’any 1500 fins a finals del segle, hi ha un atac cada 6 o 7 anys de promig. Es veu que el més sonat fou el 1522 per part de Salah el qual atacà Salou i Vila-Seca amb un important contingent de 22 vaixells!. Més endavant, el 1550,  fou en Dragut qui atacà Barenys.  Va fer molts captius, va destruir el castell que hi havia i va cremar tots els camps. Els supervivents van emigrar i des d’aleshores el lloc de Barenys va deixar d’existir, encara que actualment el desenvolupament monstruós de Salou ha acabat ocupant, amb edificis i apartaments, el que havia estat aquell indret històric.

Una estona després passem pel davant del far del cap Salou. Aquest far va ser construït el segle XIX i va començar a funcionar l’any 1858, segons m’explica en Joan que s’ho ha mirat en la informació que duu. A recer del far, entre els penya-segats, hi ha la petita cala Crancs, que veiem perfectament. Era el lloc ideal per amagar-se durant la nit i després atacar els vaixells que hi passaven durant el dia. Això mateix va fer Barbarroja el 1543. L’objectiu dels pirates era apropiar-se dels bens i productes que transportaven els vaixells mercants i capturar els mariners o la gent dels pobles de la costa.  Després marxaven al seu port d’origen (normalment a les costes de Tuníssia i d’Argelia) on posaven a la venda el que havien aconseguit. Pel que fa als capturats, es reclamava un import pel rescat o bé, si no ho cobraven, eren venuts com a esclaus.

Passat el cap Salou ja veiem el port de Tarragona, amb tot de grans vaixells de gas, petroli o càrrega diversa ancorats al seu davant. Nosaltres anem navegant per entre ells amb un vent que ha anat pujant i ens va força bé, tot i la mar de fons que ens fa pujar i baixar com un suro. Cal una bona estona per començar a veure la Punta de la Mora i al seu costat el castell de Tamarit, ja a Altafulla. La Punta de la Mora és important per l’existència de la torre de la Mora, construïda el 1562 per decisió dels jurats de Tamarit com a defensa de les incursions pirates. La Punta de la Mora conté un espai d’interès Natural que protegeix una bona part del seu espai marítim i també una part del bosc de la Marquesa, al sud. Tot i amb això ja està feta malbé per una enorme urbanització pel seu llevant en direcció a la desembocadura del riu Gaià.

Just a l’extrem de llevant hi ha el magnífic castell de Tamarit. Va ser el 1916 quan el famós pintor Ramon Casas va quedar enlluernat per la bellesa de l’entorn i va convèncer el seu amic americà i milionari Charles Deering per reconstruir i renovar les edificacions. La notícia més antiga que he trobat és del 1049. Aquell any, el mes de març, Bernat Sencred va vendre el castell i totes les seves dependències i terres que, deia, havia obtingut per aprisió. La venda es va fer als Comtes de Barcelona. Es veu que Bernat Sencred era un noble que tenia una ferma relació amb el “príncep” d’Olèrdola, Mir Geribert.  El 1055 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer, feu donació del castell de Tamarit a Bernat Amat de Claramunt, el mateix que el 1090 va ser fet presoner pel Cid, com a conseqüència de la batalla de Tèvar.

Tot seguit deixem Altafulla a babord i en poc temps entrem i atraquem al port esportiu de Torredembarra. Al costat mateix hi tenim un vaixell com el nostre, ocupat per un matrimoni i dues filles. Casualment, es tracta d’un vaixell que també té com a port habitual el Ginesta de Castelldefels i això ens permet mantenir una bona xerrada de veïnatge marítim.

Ens costa una bona caminada fins que no torbem un lloc on comprar sardines. Al vespre i a la barbacoa, que el Joan té muntada a popa del vaixell, fem les sardines i la melva. Resulta un sopar d’allò més agradable. Podem observar com els veïns han decidit anar a sopar a algun altre lloc, potser pensant que el vent els hi portaria el fum i l’olor de la brasa dels peixos. Penso que no tot és perfecte en un vaixell a l’aire lliure, tot i que per a nosaltres ha estat magnífic.

Tercer dia.- Ens llevem aviat. El dia és tranquil. No hi ha vent, però avui ens quedem tot el dia, ja que hem de fer la visita d’Altafulla. Aquesta nit passada i fins a les tantes, ha sonat la música des de la filera de bars que hi ha al port. M’he posat els taps i he pogut dormir, però no acabo d’entendre aquest mecanisme d’un port “esportiu” on hi ha tan soroll fins a la matinada. És evident que la gent dels bars no era pas la gent dels vaixells, era la gent que hi venia des dels apartaments i blocs de pisos de la platja de Torredembarra. Penso: ¿no se’n adonen els responsables del port que una cosa és un port esportiu i una altra una zona de discoteques?… No hi ha sentit comú ni gens de seny?

Sortim del port i ens enfilem cap el camí de ronda que passa just per sobre de les roques que hi ha al darrera. Aquestes devien ser les roques on hi petava el mar, abans de la construcció del port. Anem caminant per la banda de mar el perímetre exterior de la urbanització que ocupa tot el turó dels Munts. Alguns pins ens fan ombra, entre els matolls mediterranis. En una mitja hora arribem a l’entrada del recinte de la Vil·la Romana d’Els Munts, que jo havia identificat en el topogràfic del Tarragonès. Ben bé, això ja no és pas una visita relacionada amb els pirates, però ja que ens ve de pas, pot ser interessant la visita. De moment he de dir que l’amabilitat de les dues noies que ens atenen i ens donen les explicacions prèvies, és una de les millors coses que ens podien passar. Hi ha un edifici d’interpretació amb algunes de les peces trobades i ens hi estem una estona per entendre el que anirem a visitar.

La rellevància política i el desenvolupament demogràfic que assolí Tàrraco a partir del segle II aC van generar l’aparició de nombroses vil·les en el seu territori d’influència. La vil·la Els Munts es construí al segle I dC sobre el turó costaner. Es tracta d’un clar exponent de vil·la residencial romana.

Les restes descobertes són realment importants, tot i que l’extensió devia ser molt més gran i probablement ocupava part del que ara és el subsòl de diverses edificacions de la urbanització que l’envolta. Caminem pel terreny, sota un sol de justícia que ens obliga a aturar-nos de tant en tant sota la protecció d’algun pi. Els punts més interessants són probablement la gran casa residencial, dins de la qual encara es poden veure alguns mosaics les parets enguixades i pintades, així com també unes evidents termes, amb les seves dependències ben delimitades i excavades.

D’aquí estant baixem pel carrer de les Termes, passem un espai de jardí i enfilem el passeig de Les Botigues de Mar, que és un espai que encara conserva el seu regust mariner ja que la majoria de les cases , tot i ser restaurades, no han estat substituïdes per monstruosos edificis vulgars, com a molts de pobles de platja i a la primera filera de mar, cosa que ha estat possible (en aquesta altres pobles que dic) perquè no s’acostuma a enviar al Jutjat als alcaldes que ho permeten. Mentre hi caminem, al sol, però ara gaudint de la brisa, penso en el que he llegit: l’any 1721 un vaixell corsari va capturar dins d’aquesta mateixa platja d’Altafulla una barca amb tota la seva tripulació. No se sap què va passar després. Alguns potser foren redimits mitjançant el pagament d’un rescat, altres probablement moriren a Argel o altres ciutats musulmanes sent esclaus. Però no us penseu que a Catalunya no n’hi havia d’esclaus, perquè també eren comprats i utilitzats en activitats diverses. Durant l’edat mitjana els esclaus eren un producte com un altre.

Quan arribem a la magnífica volta que permet pujar pel carrer de Mar, seiem a la taula d’una terrassa d’un bar per tal de fer unes cerveses i hidratar-nos una mica.

Més amunt creuem un carrer més ample, la Via Augusta, que pren el nom i probablement la mateixa ruta que feia aquella magnífica calçada romana que anava fins a Tàrraco. Seguim amunt, tot pujant cap el promontori de la Vila Closa, que és el nom que rep, la part alta d’Altafulla i que fou l’origen de la localitat medieval. Cap el segle XI, Altafulla, amb els altres turons fortificats definia l’extrem meridional del Comtat de Barcelona, quan va quedar estabilitzada la frontera del Gaià. El riu Gaià, és el curs fluvial nascut a les serres de Queralt i de Brufaganya, passa per la Depressió Central , travessa la serralada Pre-litoral i després de 85 qm desguassa a la Mediterrània. Cap a la part alta, els carrers pugen suaument. Són carrers amb cases antigues, amb tota la seva història escrita a la seva pell. Passem la porta de l’antiga vila emmurallada i tot seguit ens plantem al davant del castell i de l’església.

El castell d’Altafulla és una mola imponent, que no es pot visitar, ja que és propietat privada. Va ser fundat cap a finals del segle XIII o principis del XIV, ja que s’ha trobat la referència d’una cessió de la vila i del castell de l’any 1324. A la plaça ens posem d’espatlles a la paret de les cases del davant: hi ha ombra! El castell fou propietat del llinatge Requesens. Un hereu, Lluís de Requesens va prendre part en l’expedició a Sicília l’any 1396 i més endavant, el 1408, en la de Sardenya i finalment fou anomenat governador general de Catalunya l’any 1415. Aquesta família també adquirí el castell de Castellet, al costat del pantà de Foix, prop de l’Arbós. D’altra banda m’ha semblat trobar una història fosca respecte dels germans Galceran i Bernat de Requesens ja que el patriciat barceloní els qualifiquen, el 1442, de “malfaytors” i tal com s’escriu a l’obra dirigida per Pere Català i Roca, Els castells catalans, “el senyor d’Altafulla era el prototipus dels Requesens que, com subratlla l’historiador Vicens, actuaren, a la vegada, com funcionaris reials, armadors, corsaris, mercaders i banquers…”. També cal dir que la seva influència fou molt important ja que van estendre una xarxa potent que tenia com a centres principals Barcelona, Palerm i Rodes, ¡que déu n’hi do! Dit tot això, es confirma que de pirates ja en teníem també nosaltres.

Busquem el restaurant Les Bruixes, que ens ha recomanat la nostra amiga del centre d’informació d’Els Munts, però resulta que és tancat. No anem a l’altre restaurant, més nou, anomenat Les Bruixes de Burriac, molt a prop del primer, ja que ella ens ha dit que és molt car i fan cuina “d’autor” i nosaltres avui  ens estimem més la cuina “de sempre”. Per tant acabem dinant, per recomanació d’uns senyors grans que s’estan a l’ombra en un banc a la plaça del Pou, a La Violeta, que ve a ser el restaurant i bar de la gent del poble.

A les set de la tarda, ja m’he dutxat i estic escrivint una mica, al vaixell, sota el tendal. El sol continua picant. No hi ha ni un núvol i no corre ni una gota d’aire. Després, més tard, anem a sopar una pizza i uns espaguetis al restaurant Al Capone del mateix port de Torredembarra i pel preu que ens cobren, pensem que la pirateria no ha desaparegut del tot. És clar que ja se sap: amb la construcció de ports esportius, s’ha escampat l’idea que ha d’haver-hi molts bars i restaurants, molta xerinola i han de ser força cars. Més tard, mentre ens preparem per marxar, penso en l’etimologia d’Altafulla que, segons alguns filòlegs, prové de l’àrabic “al-tahuila” és a dir “el camp”.

Quarta etapa.- A les deu de la nit sortim a motor. Avui es tracta de fer un trajecte nocturn i posem rumb cap a NE, a 75 graus. Anem intentant identificar els pobles de la costa. No resulta senzill ja que la línia de llum és constant. Ens sembla identificar Creixell, ja que ve a continuació, i a dalt ha d’haver-hi el seu castell. Montoliu havia suggerit que “Creixell” provindria del diminutiu “castrellu”, tot i que altres filòlegs han emès altres opinions. En Pere Català, creu que probablement provingui del patronímic de qui hi va estar per primer cop, com podria ser un tal Rafard de Creixell, qui hi habità l’any 1066.  La línia de llums segueix i anem veient els murs brillants pel llum del castell de Calafell. El Castell de la Santa Creu de Calafell és originari del segle XI tot i que té restes de cabanes de camperols i sitges de gra de fins al VIII. El Castell fou destruït el XVII, tot i això conserva l’església del XI amb tombes antropomorfes,  l’altar de la Santa Creu i un interessant comunidor del XVI. Jo el vaig visitar ara fa uns anys i sé que compta amb un bonic campanar i la presó i la cisterna, que encara són les del segle XV. La cisterna permet baixar sota terra i veure els grafits de vaixells pirates. El Castell disposa d’una museïtzació interessant que explica la seva història mitjançant imatges i textos.

El temps va passant. Ens entretenim també mirant el cel, que la contaminació de llum confon i només permet veure quatre difuminats puntets de llum que són algunes de les estrelles. Tot i amb això veiem el Carro i Casiopea, però se’ns fa difícil identificar gaire cosa més. La quantitat de llum que prové de la costa és espectacular. Il·lumina el mar. Mar endins és fosc, però als nostres voltants tot està il·luminat. És un malbaratament absurd. ¿Voleu dir que cal tanta llum? Llum blanca, llum groga… una gran quantitat de punts de llum, absolutament innecessaris. Només que per la nit deixessin un llum de cada dos, automàticament ens estalviaríem el 50% del cost. És terrible la incompetència i la manca d’un sentiment de control i d’estalvi. A dos quarts de dues de la matinada entrem al port de Vilanova i la Geltrú que compta amb una gran embocadura. I després de fer els tràmits corresponents ens posem a dormir. Són dos quarts de tres.

Última etapa.- A les vuit del matí, amunt! Surto del vaixell per anar a rentar-me i de pas faig un parell de fotografies que contrasten força, una d’un vaixell d’uns cents metres espectacular. Resulta inevitable pensar ¿a què es dedica el que es pot comprar un vaixell com aquest? . L’altra foto és d’un petit vaixell de regates, desarmat, trinxat, patètic: segur que qui el duia va acabar ben malament.  Anem cap al poble a esmorzar una mica. Com ahir fa sol, però ara bufa un ventet agradable: un terral.

Ens endinsem rambla amunt per anar cap el cor de la vila, la plaça de la Vila. Vilanova i la Geltrú és una ciutat amb història ja que va obtenir la carta de Pobla del rei Jaume I l’any 1274. Pel passeig de mar hi ha emplaçada, a la dreta del torrent de Sant Joan, a la vora de la platja de Ribes Roges, una fortificació de planta circular. Però no té res a veure amb el tema de la pirateria. Va ser construïda durant la tercera guerra carlina, a l’últim terç del segle XIX. Posteriorment va ser reconstruïda i ara és un espai artístic dedicat a la Mediterrània i als mariners.

Originàriament el lloc de Vilanova de Cubelles es formà depenent del terme del castell Cubelles. Cap el 1368 s’hi va incorporar La Geltrú, amb la qual cosa la població va prendre embranzida, però la fam de l’any 1442, la pesta terrible del 1444 i la guerra civil de l’últim terç del segle XV feren caure en una greu crisi la regió, però d’aquella crisi en sorgí la implantació de les vinyes durant el següent segle. El 1714, les tropes borbòniques van provocar una gran destrucció de la vila, però més endavant va prosperar amb el comerç d’aiguardents i les indianes. Actualment és el tercer port de Catalunya.

A la part més antiga de la vila, s’ha reconstruït el castell sobre l’estructura de l’antic edifici medieval, bastit entre els segles XII i XV, del qual en conserva diversos elements remarcables, com les finestres gòtiques o els escuts esculpits. No s’ha conservat l’antiga torre mestra, de planta circular. La restauració va ser duta a terme per Jeroni Martorell sota el patrocini de Josep Font Gumà. Nosaltres no hi anem, perquè el temps va passant i hem d’anar tornant, cosa que fem passant pel mercat i veient les diverses parades de peix, que realment fan goig. Són dos quarts de dotze quan llevem amarres i sortim del port, un altre cop amb zero vent.

La ruta ens porta a passar per davant de Sitges, població de la qual hi ha referències des del neolític. Alguns estudis han descobert que hi havia dos petits nuclis de població el segle I dC, probablement vinculats a Olèrdola. El seu port ja servia aleshores per l’intercanvi de mercaderies entre el Penedès i altres punts de la Mediterrània, tot i que en ser un port obert, sense protecció natural, no es va desenvolupar massa. A l’edat mitjana es va construït un castell, que estava situat on actualment hi ha l’ajuntament i que va ser promogut per la Seu de Barcelona, probablement com a defensa i protecció de la via de comerç. Encara avui es fa evident el format de vila closa que tenia el nucli poblacional, dalt del turó del Baluard.

Els atacs de pirates sarraïns, eren un problema perquè s’emboscaven a les cales entre Sitges i Castelldefels i quan passava alguna embarcació l’atacaven. Això ho explica molt bé en Magí Miret i Mestre, al seu treball Notícies històriques del camí de les costes del Garraf, i concreta que en aquests fets té l’origen el topònim de la cala Morisca, situada vora la de Vallcarca. A terra, el priorat de Garraf fou atacat en diverses ocasions, la qual cosa, juntament amb la pobresa de recursos del territori va provocar l’abandonament. Fins i tot el castell de Garraf estava ja totalment abandonat i arruïnat cap el 1413, precisament pels mateixos problemes. Nosaltres hi passem pel davant tot gaudint de la vista de les boniques cases de fusta sobre la platja,de les poques que queden a la costa. Des d’aquí ja fa estona que veiem el port Ginesta i poca estona després ja hi som dins.

Amb en Joan hem fet un bonic viatge. Un viatge que tenia com a motiu la bandera negra amb la calavera i les dues tíbies creuades. Afortunadament no hem trobat cap corsari dins la mar, només els que, als ports esportius, busquen escurar les butxaques de tots els que se’ls hi apropen. Penso en la por que devien tenir els mariners que navegaven sabent que potser els hi sortiria, d’una cala amagada, un vaixell corsari o pirata i els podria atacar, fent-los morts o captius. Caldrà anar seguint aquesta història.