Category Archives: Llibres de muntanya

La montaña desnuda; Reinhold Messner

Ediciones Desnivel (2006)

L’ascensió al Nanga Parbat (8150m), la segona muntanya més alta del Pakistà, va suposar el començament de les expedicions de l’autor, però també va ser la més dramàtica per ell: el seu germà, Günther, va morir durant el descens. D’altra banda, Messner, ja aleshores un fort i experimentat escalador dels Alps, va acabar perdre sis dits dels peus i li va anar de molt poc que no s’hi quedès.

El llibre, és un homnatge al seu germà dins del relat d’una expedició plena de contrastos, misteris, malentesos amb el cap d’expedició, Karl Herrligkoffer, qui  a més va generar tot de conflictes interns entre els membres.

El text comença amb el relat novelat de la primera expediciò del 1954, dirigida per Willy Merkl. En l’ascens mor Alfred Drexel, d’edema pulmonar, en el descens moren Merkel, Uli Wieland, Willo Welzenbach i set sherpes. Una catàstrofe.

Després fa un repás a l’ascensió en solitari d’Hermann Buhl i el llibre va desgranant la història d’aquell colós de l’Himàlaia.

El cos central i objectiu del llibre comença amb l’expedició del 1970, amb totes les contradiccions, problemes, el drama per la mor del germà i els conflictes mediàtics a la tornada. En conclusió una llibre força interessant sobre aquest món compromès dels escaladors dels cims més alts.

K2 El nudo infinito; Kurt Diemberger

Desnivel Ediciones (2003)

 Es tracta d’un dels grans clàssics de la literatura de muntanya. Permet reviure la història d’una fascinació poderosa, que uneix indissolublement la destinació de dues persones a una bella i inaccessible muntanya. Kurt Diemberger, sent molt jove (l’any 1957), ja va divisar per primera vegada el K2 des de la base del Broad Peak. A partir d’aquell moment, tota la seva vida gira al voltant d’aquesta màgica muntanya. Després d’alguns intents frustrats, torna el 1986 juntament amb Julie Tullis amb l’esperança de poder finalment arribar al seu cim.
Però el 1986 és un any tràgic al K2. Una inesperada tempesta atrapa a set persones a vuit mil metres d’altitud durant diversos dies. Kurt i Julie, després de complir el seu somni de trepitjar la cimera que havien anhelat durant anys, lluiten per les seves vides en un combat desigual contra les forces de la natura. Després d’un tràgic descens, només dues persones, Kurt i Willy Bauer, arriben al camp base, aconseguint de manera sorprenent sobreviure.

Les edicions revisades i ampliades de l’editorial Desnivel han anat afegint informació complementària al final, com ara la llista de les expedicions fetes al K2 des de la primera expedició d’Adolf Schlagintweit, el 1856, que probablement fou el primer no natiu que arrivà molt a prop de la glacera del Baltoro i sembla que va arribar fins al pas Mustagh occidental (pas Panmah). També hi ha una relació d’escaladors al K2.

S’hi pot trobar una nota de Xavier Eguskitza que parla dels 27 alpinistes que van fer cim en el K2, l’any 1986. Explica que 7 van morir en el descens i que des d’aquell moment (quan es va imprimir l’edició) altres 6 també han desaparegut en altres circumstàncies i llocs.

Si no vaig errat, Kurt Diemberger, austríac nascut el 1932, és l’ùnica persona viva que compta amb dues primeres ascensions a cims de més de 8000 metres: el Broad Peak (1957) i el Dhaulagiri (1960).

Annapurna: 50 años de expediciones a la zona de la muerte; Reinhold Messner

(Desnivel Ediciones, 2000)

El 1950, una expedició francesa dirigida per Maurice Herzog aconseguí el cim de l’Annapurna, a l’Himàlaia del Nepal, la qual cosa va suposar el primer vuitmil per part de l’home. Seixanta anys més tard d’aquella expedició pionera hi ha més d’una desena de rutes diferents fins al cim.

Reinhold Messner, va aconseguir la primera per la perillosa cara del nord-oest. Nascut a Tirol, el 1944, viu al castell de Juval del Vinschgau i va ser el primer home en aconseguir els catorze vuitmils i en fer el cim de l’Everest sense oxigen i en solitari. Autor d’aquest llibre presenta una perspectiva general del que podríem qualificar com el cim més perillós de la Terra.   D’aquesta manera descriu, amb un estil que quasi fa pensar que va participar en totes les expedicions, aquella primera expedició de Maurice Herzog de l’any 50, la primera ascensió per la cara sud de Whillans i Haston, dirigida per Bonington, el 1970, l’espectacular travessa integral del 1984 per part d’Erhard Loretan i Norbert Joos.

Finalment també, aquesta amb força detall també, relata la seva pròpia ascensió per la cara nord-oest l’any 1985, finalitzada amb èxit amb en Hans Kammerlander encara que no sense grans dificultats i amb un gran risc. Impacta el relat de la troballa del cadàver momificat, sense identificar, que troben a la glacera als peus de l’Annapurna I: “¿No hi ha una ma encarcarada i negre que sobresurt de la neu? És un cadàver! Però, aquest esquelet no em va posar trist; entre la boira semblava una escultura. El dits, ressecs, estaven ennegrits. Al mig de la neu grisa que l’envoltava aquesta mà esquelètica tenia quelcom de fantasmal…”

El món dels alts cims és delicat i no exempt de perills, tot i la grandesa que presenta. Precisament, d’aquella primera expedició del 1950 i dels grans escaladors que l’acompanyaven: Couzy, Schatz, Terray, Lachenal, Rébuffat, Oudot, Ichac i Noyelle, tots ja són morts, encara que no tots per motius d’expedicions, encara que alguns sí, per exemple: Terray prop de Chamonix, Lachenal en una esquerda al Mont Blanc, Cauzy mentre escalava a Vercors, prop de Grenoble…

En conclusió, un llibre força interessant que permet conèixer les principals vies escalades a l’Annapurna. A mi m’ha resultat molt interessant, especialment ara en que estic a punt de viatjar al Nepal a fer un trekking, encara que molt més discret (el que jo, caminador modest, em puc permetre), al que es coneix com santuari de l’Annapurna, a la cara sud, amb vuit amics més.

Prisionero del Annapurna; Jean-Christophe Lafaille

Editorial Desnivel (2005)

Text de Jean-Christophe Lafaille, amb el suport de Benoît Heimermann que presenta els deu anys del gran escalador francès, Lafaille, per tal de fer cim a l’Annapurna. L’escalador no va aconseguir pujar al cim en un tràgic primer intent.

Ell mateix ho explica així: encara no havia posat els peus a l’Himàlaia, quan, per un brutal encadenament de circumstàncies, la meva primera experiència acabà en drama. Encara sense haver anticipat res, ni havia pogut imaginar la successió dels fets, em vaig veure obligat a baixar a terra, a fer autocrítica i comprendre que el terreny en el que m’havia ficat no tenia definitivament res a veure amb tots els que havia visitat fins aquell moment. El que vaig viure a la cara sud de l’Annapurna, aquells cinc dies de patiment, després dels quals vaig aconseguir arribar, sense forces ni material, al camp base, fou el càstig més dur que hagi rebut en la meva vida.

Durant l’ascens, el seu company de cordada, un home molt més experimentat que ell, en Pierre Béghin es precipità a l’abisme de la cara sud del Annapurna, després que l’ancoratge del ràpel es va trencar i en Lafaille, el va veure, com a càmara lenta, com se’n anava mil metres vertical avall.

Encara avui, l’Annapurna ve a ser una perla estranya. És, amb diferència tal com concreta Lafaille, el vuitmil menys freqüentat del món. El nombre d’ascensions amb èxit no superen el 10% de les que s’han fet a L’Everest. L’Annapurna és també un dels cims més mortífer, tant si s’hi puja pel vessant nord, arrabassat permanentment pels allaus, com per la cara sud, amb una verticalitat esfereïdora.

L’Annapurna va ser conquerit el 1950 per els grans Herzog i Lachenal, pel seu vessant nord. Aquest vuitmil no va ser tornat a repetir fins a ¡20 anys! més tard, per la cordada formada per Day i Owens. Encara que el mateix any, pocs dies després, Haston y Whillians conquerien la cara sud i van donar nom a la via més coneguda, la famosa ruta Bonington, pel cognom del líder de la cordada.

La tercera part del llibre es dedica a l’expedició del mes de setembre de 1995, que al final  després d’una progressió i sobretot d’un descens angoixants, el Lafaille va poder culminar el cim més odiat i estimat: l’Annapurna, juntament amb Alberto Iñurrategi.

Cita con la cumbre; Juanjo San Sebastián

Desnivel Ediciones (2005)

Llibre amb un agredolç relat que exposa una història d’amistat i tragèdia al K2. L’autor ha estat un actiu escalador de vuitmils entre els anys 80 i 90 i participà en diversos capítols de la sèrie “Al filo de lo imposible” de TVE entre els anys 1983 i el 2004.

En aquest llibre s’explica de forma pausada i ben trenada l’expedició de l’agost de 1994 cap el K2 i les circumstàncies que es van encadenar per portar a la mort a Atxo Apellániz. El relat de Juanjo San Sebastián, emotiu però també força objectiu, comença presentant com decideixen anar al K2 i centre els dos dies previs a la tragèdia, el 3 d’agost de 1994. Després va explicant algunes de les seves ascensions per dedicar la segona meitat del llibre a centrar-se en els dies 5 al 19 d’agost: l’allau, les congelacions i el desenllaç.

Val a afegir que la mort d’Atxo fou una de les més dramàtiques. L’escalador va poder comunicar-se amb el camp base mitjançant un aparell de radio fins que va morir d’esgotament. Juanjo San Sebastián va patir l’amputació de vuit dits de les mans per congelacions en tractar, sense èxit, de salvar la vida del seu company arrossegant-lo avall en direcció a la base de la muntanya. Tremendament afectat, el director de Al filo de lo imposible, Sebastián Alvaro, va declarà que no tornarien mai més al K2. Però ho va fer anys després i amb èxit. Però no s’ha d’oblidar que, tal i com s’explica al final del llibre que estic comentant, al K2 s’hi ha produït el 13,4% de morts en la baixada després de fer cim. De fet, d’un total de 164 ascensions, s’han produït 22 accidents mortals en descens. Per qualificar la dificultat i risc del K2, cal recordar que la muntanya que segueix en aquest delicat “rànquing” és l’Annapurna, amb 8 morts sobre 109 ascensions (el 7,3%).

Tres tazas de té, Greg Mortenson & David Oliver Relin

Roca Editorial de Libros (2009)

Em resulta difícil explicar el que he sentit amb la lectura d’aquest llibre. Com a síntesi diré que és extraordinari. Fora d’un parell de capítols en que l’autor entra en la vida de la família de Mortenson, el lector entra en una roda emotiva que l’empeny a seguir llegint sense parar. Es tracta d’avançar per tal de saber si el “Doctor Greg” aconsegueix o no els objectius personals que es proposa.

Es tracta d’una història real. Greg Mortenson, escalador que baixa d’un intent fracassat al K2, esgotat i desfet, es perd i desorientat arriba a un petit poblet del nord del Pakistan, on rep l’ajut per tal que es pugui recuperar. Allà, veient els ulls dels nens i de les nenes i com han de fer classe a l’aire lliure, els hi promet construir una escola.

Sense recursos, dormint al cotxe dins dels Estats Units i més endavant en un magatzem, per tal d’estalviar diners i aplicar-los a la seva promesa, és una història que sembla increïble, probablement perquè la majoria de la gent, plens de l’egoisme que hem heretat, no és capaç de fer res ni que s’hi assembli.

D’aquest promesa va sorgir una de les campanyes humanitaris més increïbles de la història. Un sol home lluitant contra l’extremisme i el terrorisme construint escoles, especialment per a les nenes i tot això justament en el país que va veure néixer als talibans.

Més que seguir explicant, el millor que es pot fer és llegir el llibre. Es pot aprendre molt sobre el que es pot fer per millorar el món. També permet entendre millor les diversitats culturals i especialment del món musulmà.

No podràs evitar mirar-te al mirall i preguntar-te: i jo, he fet alguna cosa?

Un vídeo explica breument el procés: http://www.youtube.com/watch?v=3E12X66MC7U

Los catorce de Iñaki, Jorge Nagore

Saga Editorial (2011)

Avui us recomano un llibre que he llegit d’una tirada i quasi sense parar. Me’l va deixar l’amic Xavier Ordoñez i li agraeixo. El text és una crònica de l’extraordinari intent de rescat de l’escalador Iñaki Ochoa de Olza a la paret de l’Annapurna. El 19 de maig de 2008 tots els mitjans de comunicació al nostre país es feien ressò dels esforços per mirar de rescatar a Iñaki Ochoa que estva en molt mal estat a 7.400 metres. L’acompanyava el seu amic romanès Horia Colibasanu. Un cop la seva família se n’assabentà posà en marxa una operació mundial per demanar ajut. El resultat fou el desplaçament de catorze escaladors i altres persones al Nepal per rescatar-lo en una de les muntanyes més inaccessibles de la Terra. El llibre fa una narració trepidant de cinc dies estressants.

Però el llibre també ens dóna una lliçó per a reflexionar. Cal llegir el text del mail que es fa quan es fa fora a Don Bowie de l’equip (“…les nostres diferències amb Don no tenen res a veure amb la interpretació del pronòstic del temps… sinó en una actitud general de falta de compromís, enfocament i treball, a més d’una bona dosi de por incontrolat”), perquè va veure perill en una ascensió dl dia abans (després Iñaki i Horia, van tenir que abandonar aquell dia). Altres idees que queden paleses s’expliquen en frases com “… s’han de guardar forces, sí, però tampoc es pot fer-ho massa just”, o bé “…es tracta només d’una qüestió personal, Iñaki no pren ni aspirines… no vol interferir en com reacciona l’organisme en altitud”… “Ni tan sols han portat oxigen al camp base com a medicament…”

Sense medicaments i sense oxigen per a un cas d’emergència, cal fixar-s’hi bé amb el que va passant. Cal reflexionar i pensar en el risc de “fer-ho a la teva manera!”. Realment, pots fer-ho a la teva manera, pots pensar que l’oxigen és fer trampa i que no s’han de portar medicaments, però aleshores el resultat és que quan cal tenir-los a mà, resulta que estan a quilòmetres de distància… i el resultat és el que és.

No convé considerar, algun cop que la por és un component necessari per a la protecció de la vida? S’ha de menysprear, com fan alguns escaladors d’elit, la necessitat de comptar amb medicaments i altres elements de seguretat per si resulta imprescindible?