ÈTICA I CRISI, per J. Miquel Garriga (aquest article va ser escrit el desembre del 2008 i es va publicar a la revista L’Auditor). Em penso que encara és vigent. Ara sabem que en època de vaques grasses els que manaven han generat un forat de més de 600.000 milions d’euros, sembla, això vol dir un malbaratament dels recursos públics sense precedents (sense comptar amb l’expoli que significa tot el que hi ha hagut de la corrupció).
Tinc la sensació que part, encara que sigui una part petita, de la responsabilitat de la crisi econòmica prové de l’ús inadequat, o potser fins i tot de la manipulació fraudulenta, del terme “ètica”.
Recordo que durant els últims anys s’ha produït una expansió significativa de cursos, seminaris i edició de llibres que tractaven el concepte de l’ètica. Ètica enfocada als empresaris i als directius. No sé per què, però a mi ja em semblava que si es parlava tant d’ètica era per una única raó: es respirava que precisament ètica era el que mancava.
No puc evitar un record entranyable d’una persona que va ser un referent, en Joan Montblanch Padrós. El que va ser impulsor i president del nostre Col·legi actual, era home amb gran capacitat didàctica que utilitzava, quan li convenia, frases curtes, senzilles i clares. Una de les que deia era: hem de ser més curosos amb els diners dels altres que amb els nostres. Així els pressupostos i les despeses del Col·legi reflectien aquell esperit, aquella manera honesta d’entendre la vida i la responsabilitat vers als demés. Els qui vam formar part del seu comitè, com per exemple en Josep Maria Gassó o en Josep Maria Bové, entre d’altres esforçats companys, inevitablement en vam quedar impregnats.
Així doncs, què passa ara en la nostra societat. Presidents i executius que deixen el banc o la gran companyia, on han fet la seva feina i s’embutxaquen quantitats increïbles de diners. Polítics que diuen públicament que hi són per enriquir-se. Personatges vinculats als partits o als ajuntaments que fan jocs de mans en la qualificació legal dels terrenys per gaudir d’un benefici personal directe. Coneguts financers que fan de la seva capacitat creativa el vehicle ideal per, en el fons, alterar la percepció externa de les dades que les seves empreses presenten. Grans entitats financeres que es llancen a una carrera per fer operacions pròpies d’una deixalleria i que en canvi col·loquen financerament el títols, a nivell mundial, com si es tractés d’or…
I no passa res. Tothom ho sap, tothom en parla, però no passa res.
Resulta que l’Estat està coherentment estructurat amb els seus sistemes de justícia, de jutges i de fiscals. També senten parlar de tot això, també llegeixen els diaris, també veuen o escolten els mitjans audiovisuals.
Els que venim d’aquella manera de pensar honesta i moral quedem certament desconcertats.
Escoltar a Miquel Roca Junyent, el dia 1 de desembre per TV3, va ser una glopada d’aire fresc. Ens va recordar que sovint les coses són prou senzilles. En definitiva, del dret romà, deia, ens ha quedat la instrucció que ens cal actuar com un bon pare de família, o com un bon comerciant. Afegia, que les persones saben quan una cosa està bé o no. Jo també ho crec això. Tots sabem quan el que fem és propi de les nostres legítimes necessitats o quan anem més enllà i envaïm l’espai del que no és ètic.
L’home no actua de qualsevol manera. Una cosa és errar i una altra gaudir d’un privilegi amb el coneixement ple de l’acte que portem a terme. Els homes i les dones saben el que fan i el perquè, quasi sempre. L’ètica, que prové de la paraula grega “ethos” i que originàriament significava “llar”, “lloc on vivim”, va acabar per designar la “manera de ser” de les persones. No hem d’oblidar, d’altra banda, que aquesta manera de ser, o aquesta ètica, esta ben lligada a la moral, és a dir al conjunt de valors, principis i normes de conducta que serveixen de referència per identificar un model d’actuació coherent i socialment acceptat.
Encara que hi ha qui ho diu, mai he cregut que tots els banquers siguin iguals, o que ho siguin tots els polítics o els empresaris o els economistes o els auditors. Les persones no som totes iguals. La distinció fonamental està en les que demostren un nivell moral més alt, unes mires més elevades o les que, aprofitant les escletxes del sistema, malbaraten la credibilitat ètica d’una societat amb una història de serietat i formalitat.
Aleshores ¿com reacciona la societat? Les empreses, els consells d’administració, els accionistes, els partits polítics, els juristes, síndics, advocats, fiscals i la societat en general no els hi sento el crit d’enuig contra els immorals.
La disbauxa que es va escampar fins al punt que molta gent creia que tot s’hi valia, crec que és una part del problema que ens ha portat fins al punt actual. La pregunta ara important és ¿algú es plantejarà exigir responsabilitats? Aquells a qui els hi correspon la tasca del control dels recursos públics (perquè ara són públics tots els recursos que van a parar a donar suport a determinades entitats) ¿faran la feina de investigar el que ha passat i com s’han gestionat els recursos privats que han deixat sense fons el sistema?
Si no es fa res, pot quedar pel futur la idea que això, el que han fet, era propi de gent molt llesta.
Fa poc ha començat a caminar pel món d’internet un nou blog, de Juan Manuel Opi, força interessant. I dic interessant pel que suposa que de pensament fresc, que s’aparta del que potser es podria considerar políticament correcte (que no oblidem que realment el que vol dir és ser poc crític).
Eolium 