Hem tornat a Katmandú. El trekking s’ha acabat. A Katmandú topem amb el problema que l’hotel reservat, no hi podem estar i ens porten a un que no toca. Al final i després de diverses negociacions, ens ofereixen un de més categoria a prop de l’aeroport. L’hotel està molt bé, però no calia i a més estem massa lluny de Thamel. Una recomanació: obtenir sempre la confirmació tancada dels hotels (per això caldrà pagar la reserva) per evitar problemes. En el nostre cas, tota la logística havia estat a càrrec d’una agència, però sembla que no van preocupar-se (ells o l’agència corresponsal a la capital) de tancar el tema amb l’hotel seleccionat a Katmandú. Petits inconvenients que ens hem de prendre amb calma.
Fem diverses visites per la capital, la primera a Swayambhunath. La pujada a a quest turó, dalt del qual hi ha diversos temples budistes és impagable. És també conegut com a “temple de les mones”, per la gran quantitat que hi ha i és a més una barreja important d’iconografia budista, però també hindú.
Tot el recinte, força arbrat, està centrat al voltant d¡una brillant stupa blanca, al cim de la qual hi ha, com és habitual, l’escala de tretze trams de l’agulla daurada i els grans ulls de Buda que miren cap a tots els quatre costats.
Hi ha una gran escala que hi puja per llevant, dalt de la qual hi ha un enorme “dorje”, un dels elements cabdals de les cerimònies budistes. El dorje, també conegut com a “vajra”, és un símbol del llamp i de l’il·luminació com element per elimina la ignorància. En els cerimonials fa referència al poder masculí, mentre que el femení es representa per la campaneta cerimonial.
Pels voltants hi caminen tot de devots, fent les seves ofrenes i omplint l’aire d’olor a encens i a mantega. Els jardins que envolten el turó acostumen a estar plens tant de gent com de oratoris, templets i escultures amb finalitats diverses. 
Potser convé recordar que les principals religions tenen moments diferents de naixement . La tradició de l’hinduisme suposa el naixement de Krishna en el 3000 aC. El judaisme té l’origen en el 2000 aC amb el naixement d’Abraham. Es calcula que el budisme va començar amb el naixement de Buda, el 480 aC. 
El cristianisme s’origina l’any 0 del nostre calendari actual, com és ben conegut i l’islam comença amb el naixement de Mahoma, el 570 dC.
Després baixem a la plaça Durbar de Katmandú. Cada una de les ciutats estat comptem amb una plaça Durbar i és que “durbar” vol diur “palau”. A la plaça és fàcil passar-s’hi hores voltant i observant a la gent i els edificis i les imatges, ja que està ple de temples. El culte (o “puja”) hindú als déus es pot donar en temples molt elaborats, en un petit altar o a casa. En els altars dels temples es col·loca una imatge d’un déu o deessa hindú. L’acte de l’oració implica fer ofrenes de menjar, diners o encens al déu, així com cantar himnes i resar oracions. Un membre dels brahmans (casta de sacerdots) normalment condueix la cerimònia de culte en un temple hindú. El seu treball és actuar com un enllaç entre els altres fidels i el déu. Els hindús creuen que el so sagrat “om” o “aum” existia al principi dels temps i que les vibracions de la seva ressonància va provocar la creació del món. Per tant, aquesta síl·laba es pronuncia en els rituals i meditació.
Passem pel costat del palau de la Kumari. També entrem al patí interior, però avui no podrem veure la Kumari a la finestra. Al marge de la gran multitud de deus i deesses i altres reencarnacions i divinitats, Nepal compta amb una veritable deessa viva: 
la Kumari Devi, la nena que viu en aquest palau on hem entrat. Es tracta d’una tradició que prové de 1768. La nena s’ha de triar entre la casta d’orfebres newaris i ha de tenir entre 4 anys i el final de la infantesa. El procés de tria és complex i llarg d’explicar, per tant no m’hi entretinc. La qüestió és que és triada i això suposa un gran prestigi per la família i per a ella i viu en el palau fins que té la primera menstruació, moment en que abandona l’edifici. 
Es creu que una Kumari és la reencarnació de la deessa Taleju fins que la nena comença a menstruar, després de la qual cosa, els nepalesos creuen que aquesta deessa es desencarna del seu cos.
Seguim passejant per la plaça i probablement costa que els ulls es puguin habituar a la gran quantitat d’impactes visuals. Un dels edificis més destacats és el del govern del Nepal, que originàriament havia estat el palau reial, un edifici amb 1700 estances. 
Aprofito per explicar que dècada d’aixecaments i guerrilla maoista va acabar amb l’elecció de l’elecció del Partit Comunista i la declaració del Nepal com a República Federal, el 28 de maig de 2008. Per tant, el Nepal ja no és un regne. 
Anteriorment, el rei Birendra Bir Bikram Shah, va morir, junt amb quasi tota la família, en un dinar en que el príncep Dipendra, la nit del 1 de juny de 2001, va descarregar una arma automàtica i els va matar a tots. 
El nostre objectiu posterior és anar a visitar Patan, una de les ciutats estat que havia tingut molta influència budista. La ciutat té, a cada una de les quatre cantonades d’accés, quatre stupes budistes, que es consideren del 250 aC. Com és normal, la plaça Durbar és el centre de la vila i el punt de concentració de temples més impressionant del Nepal, pel que fa a l’arquitectura newar. 
Nosaltres hem anat a dinar al Café de Patan, al sud-oest de la plaça i darrera d’un petit temple. Es tracta d’un veterà dels viatgers informats, on es pot menjar força bé a preus assequibles.
Entre els temples, destaca una columna molt alta dalt de la qual destaca un cobra amb un ocellet sobre el cap. Es tracta de la columna dedicada al rei Yoganarendra Malla (1684-1705) i les seves reines i que va ser instal·lada el 1700. La llegenda diu que mentre l’ocell segueixi dalt de la cobra, és possible que el rei torni al palau i per aquesta raó sempre es manté una porta oberta.
Una mica més enllà, hi ha el temple de Jagannarayan, de dues plantes, dedicat a Visnú com a Narayan, el creador de l’univers. Data de l’any 1565 i es tracta del més antic de la plaça. Destaquen els puntals de sostre que contenen diverses figures eròtiques. 
La tradició diu que les figures eròtiques hi són per tal de protegir el temple dels llamps i dels trons.
Tot el grup, amb el nostre guia d’avui, anem cap al magnífic Temple daurat, o Kwa Bahal. Es tracta d’un temple budista del qual se’n té coneixement des del 1407. 
Una de les especials característiques és que el sacerdot principal és un jove menor de 12 anys i que ocupa el càrrec durant 30 dies, abans de cedir el càrrec a un altre nen.
En qualsevol cas, el temple és un magnífic exemple d’edifici religiós amb pati, amb una gran quantitat d’escultures, animals i éssers que jo desconec totalment, que estan escampats pel recinte. Els molinets d’oració, com sempre, volten tot el pati i contenen el mantra “om, mani, padme, um”.
Una altra visita que vam fer, l’endemà al matí, va ser a Bodhnath. Es tracta d’una enorme stupa voltada, sempre, per una gran quantitat de pelegrins que arribem disposats a donar la volta ritual a la cúpula, sempre en la direcció de les agulles del rellotge. Els voltants estan plens de monestirs, tallers i botigues. Originàriament era ja un lloc d’aturada de la ruta comercial entre Lhasa i Katmandú. Actualment, la majoria dels tibetans que viuen pels seus voltants, són refugiats que van escapar de Xina després del 1959.
Anem donant la volta i veiem un monestir del qual surten els sons de la cerimònia que s’hi està fent. Entrem i ens hi estem una bona estona, escoltant els murmuris dels monjos i els sons estridents de timbals, trompetes, campanes i el so agre de les grans trompes. 
Potser cal dir que la meditació (“samadhi”) és la pràctica budista per excel·lència. El significat del terme és “cultiu de la ment”.
És per tant una activitat que suposa determinada disposició perquè el practicant se situï en la realitat i així augmentar la seva comprensió i saviesa, que són essencials per a l’eradicació de “dukkha” (insatisfacció, patiment…). 
Hi ha moltes i variades tècniques de meditació budista depenent de cada tradició i escola, si bé totes es basen en dos components anomenats “samatha” (calma mental, tranquil·litat) i “vipassana” (coneixement directe, intuïció).
Al nucli central de tota meditació budista hi ha una observació tranquil·la i atenta tant dels propis processos mentals com dels fenòmens de la vida.
En general, els visitants són ben rebuts als monestirs budistes tibetans. Sovint s’hi poden trobar, a l’entrada, enormes rodes d’oració plenes de milers de còpies del mantra “om, mani, padme, um”; rodes conegudes com a “mani dungkhor”. 
Per entrar en un monestir, cal tenir en compte diverses normes senzilles de respecte: treure’s les sabates i barrets abans d’entrar, no fer fotografies (al menys amb flaix) mentre es celebra la puja (ofici religiós), no fumar, no seure ni trepitjar els coixins dels monjos, mantenir el silenci, … és a dir, tots aquells aspectes que semblen de sentit comú. 
El dinar d’avui el fem en un petit restaurant d’aspecte molt local i on no s’hi veu cap altre turista. Els plats són molt més picants que els que hem menjat altres dies, però de cop en quan convé deixar-se anar i tastar la tradicional cuina del país. 
La següent visita va ser al famós recinte dels morts: Pashupatinath. Hi ha un temple, al qual no hi poden entrar els no hindús, que oculta una imatge negra de quatre caps de Pashupati, el senyor de les bèsties. 
Més enllà, s’entra dins dels conjunt de temples, capelles i les plataformes, al costat del riu Bagmati, on es celebren els funerals i les incineracions. El riu, tot i les escombraries que hi baixen i la contaminació per les cendres i les restes de les incineracions, és un riu molt sagrat i per tant Pashupatinath és l’equivalent nepalí de Varanasi, al costat del riu Ganges. 
Els “gaths” del Bagmati s’utilitzen per les incineracions i resulta una cerimònia força colpidora. Els cossos, coberts amb mortalles i sedes, s’exposen al costat de la ribera, on al difunt li mullen la cara, braços i cames amb l’aigua sagrada. Després el porten fins a una de les piles crematòries (gaths) al sud del temple principal i allà es produeix la cremació. Es tracta d’un lloc imponent, on sents que les fotografies s’han de fer amb la prudència que demana el respecte pels familiars dels difunts.
A l’altra banda del riu, hi ha diverses coves de “yoguis”. Un yogui és, en principi, un practicant de yoga, un expert en la meditació i es veuen coberts de cendres. Però els que es veuen pel recinte de Pashupatinath, potser fan el paper de models per als turistes. També hi ha “sadhus”, que destaquen pels seus vestits de color carabassa; un sadhu és un asceta hindú que organitza la seva vida d’acord amb l’austeritat i la penitència, de manera que pretén obtenir l’il·luminació espiritual. 
L’ascetisme representa la quarta fase de la vida hindú; la primera seria estudiar, la segona ser pare i la tercera pelegrí. Un sadhu renuncia a tots els vincles del món terrenal per tal de dedicar-se de ple als veritables valors, ignorant els plaers i els dolors humans.
Potser cal afegir que pels hindús el déu creador és Brahma, Vishnú es el déu conservador i Shiva el destructor. El seu concepte de salvació es basa en la reencarnació a través de les castes. La qual cosa permet que els creients procuren fer el bé per evitar reencarnar-se en les castes més baixes i miserables de la societat. La contrapartida d’aquesta creença és el convenciment que els més desfavorits no és que ho siguin per una mala redistribució de les rendes, sinó perquè “ja s’ho mereixen”, donat que s’han portat malament en altra vida.
El vespre d’aquest últim dia a Katmandú, anem a sopar al mític restaurant Rum Doodle, lloc de reunió de la majoria d’expedicions i on pengen centenars de paus de fusta (d’uns 50 cm) amb els textos que cada expedició hi ha posat. Nosaltres també escrivim el nostre “peu”, que pengen a prop de l’entrada al menjador. Entre els peus que veiem sé, encara que no els puc localitzar, que n’hi ha de l’Edmund Hillary, Reinhold Messner, Ang Rita Sherpa, Rob Hall i Xavi Arias. Per aquells que han conquerit l’Everest, poden menjar-hi gratis la resta de la vida.
Aquests dies, també haurem estat a un parell de llocs interessants: el Tom & Jerry Pub, ple de samarretes penjades, on no he pogut trobar la que vam deixar, fa dos anys, de l’expedició al Kala Pattar i al Mera Peak. També hem dinat a altres llocs com el Fire & Ice Restaurant, on es poden menjar les millors pizzes de Katmandú.
L’endemà anem a l’aeroport per tornar cap a casa, cosa que fem en 32 hores de viatge, força cansats, però també molt feliços.
Eolium 