Tag Archives: Everest

Videos Everest

EVEREST (Chomolungma/Sagarmatha) (8850m); Himàlaia (área Mahalangur Himal) Nepal / Tibet                                                                                                                                       1ª ascensió absoluta: 29/5/1953 Edmund Hillary i Tenzing Norgay, pel Cwm Occidental, coll Sud i aresta SE.                                                                                                  1ª espanyola: 14/5/1980 Martin Zabaleta I Pasang Temba, per la mateixa via.   1ª catalana: el 1985 Òscar Cadiach, Antoni Sors i Carles Vallès, assoliren el cim, per l’aresta N.

EVEREST (8.848m) Desafio 14+1 sin O2. Expedició Edurne Pasaban   (01)http://www.youtube.com/watch?v=RGTghXWAmRQ&feature=related    (03) http://www.youtube.com/watch?NR=1&v=-uaOkLV82sk    (05) http://www.youtube.com/watch?v=GDDQAbSN7ek&feature=related    (06) http://www.youtube.com/watch?v=gmTur7GZCco&feature=related   (07) http://www.youtube.com/watch?v=ihDJdPw-_JQ&feature=related  (08) http://www.youtube.com/watch?v=u34B9qvkKBI&feature=related   (09) http://www.youtube.com/watch?v=UeqTPtMXfG4  (10) http://www.youtube.com/watch?v=cGB5wDWJiuk&feature=related

 Everest Expedition Tourtravelnepal (USA)     http://www.youtube.com/watch?v=LAE_p4lcnCk&feature=related

 Everest Expd Brian Dickinson     http://www.youtube.com/watch?v=SLf0IP2UOik&feature=related

 Mount Everest Expd national Geographic   http://www.youtube.com/watch?v=i_Kisfx7SoM&feature=related

Anuncis

Mi camino al Everest, Edmund Hillary

Ediciones Desnivel (2000)

Aquest llibre és el relat de la conquesta de l’Everest per part de Edmund Hillary i Tenzing Norgay, l’any 1953. D’altra banda ve a ser com una autobiografia de l’escalador en la qual parla, breument, dels seus primers passos per la muntanya, així com l’expedició, amb l’Eric Shipton, de l’any 1951.

L’estil és molt expressiu i sincer i revela la personalitat dura, perseverant i animosa d’un dels escaladors més famosos de tots els temps. La seva experiència durant l’ascensió a la muntanya més alta del món representa un document de gran valor històric que, de fet, no es pot deixar de llegir des del primer moment en que es comença. Per a qualsevol lector, sigui muntanyenc o no, resulta ser una aventura de gran valor emocional, que representa i exposa les forces de la il·lusió i l’esperit de superació. És un relat, en conclusió, que atrapa al lector, quasi com si es tractés d’una novel·la d’acció.

Everest: Trekking al Kala Pattar

 ©Miquel Garriga

L’octubre de 2010 em vaig afegir al trekking que organitzava el guia Xavi Arias cap els peus de l’Everest. L’idea, a través de la seva organització (Infinit Emotions) era pujar al Kala Pattar i després anar a fer el Mera Peak, un 6.500 al vessant de llevant de la serralada que formen l’Island Peak, l’Ama Dablam, el Tamserku, etc. El guia, en Xavi Arias, entre molts altres pics i intents, ha aconseguit fer cim al Sisha Pagma (8.008m), Dhaulagiri (8.167m), Cho Oyu (8.201m), Everest (8.848m), Lhotse (8.516m) i Broad Peak (8.047m).

Formàvem l’expedició 16 persones i jo era el més gran de tots. Ja he fet els seixanta anys i fins i tot m’impressionava el nivell atlètic d’alguns dels meus companys. Homes i dones amb una força i una il·lusió extraordinàries. Vam sortir en avió des de Barcelona fent un parell d’escales. La segona a Delhi, d’unes 9 hores, durant les quals ens vam acomodar perfectament sobra la moqueta gruixuda d’aquest aeroport modern, ample i còmode. Ja a Katmandú, ens hi vam estar quasi tres dies de propina, doncs el mal temps impedia que els petits avions que volen fins a l’aeroport de Lukla ho fessin.

Així que ens va estar hores i hores a l’aeroport tot esperant la llum verda per sortir. Al final es va decidir llogar un helicòpter, per assegurar-nos el tret, anar amunt i abandonar l’aire contaminat i ple de pols de la capital i del seu aeroport. L’helicòpter va resultar un aparell rus de la guerra freda, aturat en un lloc apartat de les pistes principals de l’aeroport i envoltat d’altres aparell desballestats i rovellats: el cementiri d’avions!

(No cal perdre de vista l’helicopter sense hèlice al final…) Inevitablement les nostres emocions estaven controlades, però per la cara es filtraven els pensaments més pessimistes, tot veient com un dels pilots anava fregant els vidres del davant amb una escombra i amb l’aigua negra d’una galleda de plàstic.

A dins de l’helicòpter ens hi van encabir els uns sobre dels altres i ben comprimits per les bosses, motxilles, sacs de patates, de cebes i capses d’ous i de begudes. Anàvem literalment estirats, ja que els seients (unes cadires plegables com les de la platja), estaven unes a tocar el respatller de les altes i per tant no es podien baixar els peus a terra i calia fer-los passar per sobre de les espatlles del company del davant.

Jo m’anava mirant el posat dels que anaven entrant i no n’hi havia cap que no fes una mirada d’incredulitat i un riure generalment nerviós. Segur que tots pensàvem que, en un altre cas, decidiríem quedar-nos al terra… però, sempre hi ha un moment de decisió valent pel qual decideixes no fer res més que seguir endavant, que deixar-te portar. He de dir que en veure el pilot que manava l’aparell, que ja devia tenir més de cinquanta anys, em va fer pensar que si encara era viu això volia dir que l’helicòpter potser fins i tot s’enlairaria fins els 2.800 metres d’altitud de Lukla.

Baixar a Lukla, amb l’aire fresc i el cel clar, pintat per alguns núvols blancs, va ser tot una alegria. A més he d’afegir, que el vol, fora de la incomoditat del viatge, va ser força suau i tranquil, el que demostra que no sempre et pots refiar de les aparences… ¿o sí?…

A Lukla comencen tots els trekkings que van fins a l’entorn de l’Everest, o altres cims propers: Lhotse, Nuptse, Island Peak, Ama Dablam, Pumori, etc… Es tracta d’un trajecte sense complicacions. És com anar seguint un sender, que sovint és una mena de pista pedregosa, amb alguns trams d’escales que pugen o baixen i tot un seguit de ponts penjants.

Aquest trajecte comença a Lukla, per carrers de terra per on hi camina la gent i els iacs, però cap vehicle amb rodes, i acaba a Gorak Shep, a quasi 5.200 metres d’altitud. Per tant el tema més important és fer aquest trajecte poc a poc per tal d’aclimatar correctament. Qualsevol caminador ben preparat pot fer el trajecte fins als peus de l’Everest en unes tres jornades llargues, però la majoria de les guies i l’experiència dels trekkers experimentats, recomanen fer-ho entre sis i vuit dies. Nosaltres ja començàvem malament, donat que vam perdre els dies esperant a l’aeroport de Katmandú i per tant caldria reduir el procés d’ascens fins a Gorak Shep. El primer objectiu era el Kala Pattar, un cim relativament suau d’uns 5.600 metres, des del qual s’albiren perfectament, a l’altra banda de la vall del Khumbu, l‘Everest i el Nuptse.

Lukla, com ja sabem, és la petita ciutat nepalesa ubicada a la regió del Khumbu a 2840 metres d’altitud, mundialment coneguda perquè és el punt de partida de moltes expedicions als cims de l’Himàlaia. La que van iniciar l’Edmund Hillary i en Tenzing Norgay per tal de pujar a l’Everest el 1953, va començar molt avall: aleshores no hi havia aeroport. Lukla compta amb un dels aeroports més coneguts d’Àsia i no pel seu trànsit o les operacions aèries, sinó per a la seva peculiar situació al costat d’un gran penya-segat i envoltat de muntanyes. Un aspecte força interessant és que els pilots, quan s’enlairen d’aquest aeroport, disposen com a màxim de trenta segons per tal de girar el rumb abans d’estampar-se frontalment amb les parets de les muntanyes que hi ha al davant de la capçalera de la pista d’aterratge. Disposa d’una pista de només 460 metres, el que fa que sigui considerat un dels aeroports més petits del món, després del Juancho E. Yrausquin Airport, a l’illa de Saba, a les Antilles holandeses. La pista té una evident i considerable inclinació de 19º per tal d’ajudar a la frenada en els aterratges i també d’ajudar a prendre velocitat en l’enlairament.

Trobem el primer conjunt de pedres  amb les inscripcions anomenades “manis”. Es tracta de moltes pedres que contenen el mantra “Om mani padme hum” repetidament. Cal passar-los per l’esquerra: és la tradició. Fer-ho per la dreta, porta mala sort. És quasi inevitable del tot fer unes fotografies. Al principi, evidentment, tot el que em crida l’atenció és motiu d’una foto. Més endavant, ja no caldrà fer-ne tantes!

Els lodges són barreja d’hotel i refugi i estan força bé. De fet, un cop vistos els primers hotels a Katmandú, calia esperar uns pitjors establiments per dalt a la muntanya, però no és així. Bàsicament es tracta d’uns edificis de poques habitacions. Tenen una sala rectangular que serveix de sala d’estar i pels àpats, generalment amb una estufa al mig on hi cremen les deposicions de iac un cop seques, que serveixen de combustible. Les habitacions acostumen a tenir dos llits i són més aviat petites, però és perfectament suficient. No sempre hi ha mantes (tot i que es poden demanar), perquè ja es dóna per descomptat que els qui fem servir aquests establiments ja portem en nostre propi sac de dormir.

A mida que es va pujant en altitud i ens anem allunyant de Lukla, la qualitat dels edificis va minvant, però on es nota més és en els serveis: les “toilets” i els “hot shower”. Aquests van patint l’altura d’una manera curiosa. Les “toilets” fan més olor i els “hot shower” primer deixen de ser “hot” i després ja no són ni “shower”. Una bona pràctica és anar a fer les necessitats a les “toilets” a primera hora del matí. La raó és que quan més amunt estàs, més fred fa i per la nit gela, aleshores els pous morts estan congelats i els aromes també. L’esmorzar no està malament encara que és molt bàsic, com cal esperar per aquestes altituds. Les opcions són el que en diuen “french toast” (una llesca de pa de motlle torrada) amb truita, “tibetan bread” (el pa tibetà, prim i rodó) amb truita, truita amb formatge o bé truita sola. Ah! i si no et ve de gust la truita, encara queda la solució de la melmelada i la mel. Doncs endavant: esmorzem!.

Passem l’entrada al Parc Nacional i seguim endavant. Pel camí aviat arribem al pont Larja; un pont molt llarg, de 120 metres, que permet passar a la riba dreta del Dudh Koshi. Les bones recomanacions diuen que cal anar en compte al passar per un pont i no entrar-hi si hi ha iacs que venen de cara. Cal doncs decidir el moment de passar-hi. En èpoques de gran densitat de trànsit de gent, acostuma a haver-hi, en algun d’aquests ponts, un militar que estableix els torns de pas.  El passo sense problemes i sense animals banyuts que vinguin de cara. A partir d’aquest moment la pujada és dreta i constant fins a Namche Bazar. Estem a uns 2.800 metres i cal pujar, en poca distància fins als 3440. Una de les normes per a l’aclimatació és evitar quedar exhaust. Per això es recomana pujar a poc a poc fins a dalt, però el cas és que arribo força cansat.

Namche Bazar és la capital i la veiem quasi de cop. Fas els últims revolts esbufegant per l’esforç de la pujada i de cop comences a veure les cases de la ciutat i cada cop n’hi ha més. És el poble més gran de la regió del Khumbu i compta amb moltes botigues i una gran quantitat d’hotels i lodges. Està situat als voltants dels vessants d’un turó que forma una gran olla i per això les cases i els edificis es veuen com envoltant una ferradura. Es pot dir que quasi tothom que passa per Namche s’hi queda alguna nit, per tal de disposar de l‘oportunitat de conèixer la ciutat. Nosaltres ens hi hauríem de quedar un dia afegit, com acostuma a ser habitual en tots els trekkings, per aclimatar (normalment s’hi queden un o dos dies). Aquest dia, però, l’hem eliminat com a conseqüència dels dies perduts a la capital del Nepal.

El camí s’ha anat enfilant a poc a poc, i de cop ens aturem fascinats. La vista que tenim al davant és extraordinària. Per primer cop tenim una vista panoràmica que abasta l’Ama Dablam i al fons, lluny i ben blanca, s’observa la barrera del Lothse (8516 m). Al darrera sobresurt la punta emergent de l’Everest (8848 m). La muntanya mítica se’ns presenta esplendorosa i a distància, però real. És només la punta extrema del cim, però es veu. És el primer cop que veig l’Everest i sento que hi ha alguna cosa que em mou les emocions.

Són tocades les tres de la tarda quan hem arribat a Tengboché. Ens hem aturat a les dotze per dinar al fons de la vall. Després hem hagut de passar un pont per sobre del Dudh Koshi i saltar a l’altre vesant. Aleshores el camí s’ha enfilat ben dret cap el nostre objectiu d’avui: Tengboché, que està a 3860 metres. L’aclimatació va avançant i de moment noto que estic força bé. Tot i amb això l’esforç que exigeix la pujada és cada cop més exigent i els desnivells, fins i tot els que no són gaire drets ni llargs, ens arrenquen l’última engruna d’aire dels nostres pulmons.

El camí baixa i passa per un enigmàtic i espectral bosc amb les branques plenes fongs, líquens i de les magnífiques barbes que es despengen verticalment. Quasi m’espero que en qualsevol moment em surtin alguns nans i fades d’un revolt. Aquesta vegetació és una característica que  informa de la salut i de la puresa de l’aire que s’hi respira. El bosc està format per coníferes i nerets gegants, que no deixen de sorprendre’ns.

Tenim l’omnipresent Ama Dablam a la nostra dreta. El Ama Dablam és una muntanya imponent i extraordinàriament bonica, amb dos cims: el principal de 6812 metres i l’occidental de només 5563. El seu nom ve a significar “collar de la mare i la perla”. El Ama Dablam domina el cel oriental per a tots els alpinistes que fan el sender de l’Himàlaia cap al Everest i destaca de manera especial pel fet que queda separat de les altres serres dels voltants, tal com també passa amb el Cerví, als Alps.

A continuació el camí s’enfila dret per la riba dreta del torrent i puja al coll de Pheriche, a 4300metres. Estic per sobre de l’altitud màxima a la qual havia arribat mai. Estic més amunt que el Breithorn, als Alps. Es camina a poc a poc. Cal conservar l’aire per a l’esforç continuat!. Es camina també en silenci; parlar suposa consumir unes energies minvades.

(El Tamserku i el Kanserga, vistos des de Pheriche). No puc dir que al matí del dia 24, l’endemà, m’hagi despertat. No m’he pogut despertar, senzillament perquè no he dormit. Estic cansat i tinc sensació de mareig. He passat tota la nit així. Evidentment tinc problemes amb l’altura i l’aclimatació. Altres del grup també estan tocats. És evident que els 4300 metres no ens estan anant bé.

Finalment, ens posem en marxa i arribem a Lobuche (4950 m) a les dues de la tarda. Tot l’últim tram, m’ha costat molt de fer pas a pas i arribo a Lobuche força atordit. Parlar de dormir és quelcom absurd, la nit a Lobuche. De fet m’he anat removent tota la nit, víctima d’una barreja de somieig i esgotament miserable, tot plegat trencat per uns petits lapses d’inconsciència provocats pel cansament. Lapses de poca durada perquè a mida que la musculatura es relaxava, els pulmons alentien el procés de la respiració, la quantitat d’oxigen es reduïa i el cervell llençava el senyal d’alerta que em provocava un despertar sobtat i esverat, mentre anava boquejant, com els peixos, tot cercant una major quantitat d’aire per eliminar la sensació d’ofec.

A les cinc del matí estem esmorzant, tots encongits i, la majoria, una mica ensopits. Parlem poc. La sala és plena de gent a vessar. Fem servir els llums dels frontals. Encara hi ha alguns alpinistes i sherpes dins dels seus sacs de dormir al mateix menjador. A l’exterior fa un fred que pela i la lluna brilla, matisada per una boirina molt lleu. Ens posem en marxa, abans de les sis del matí.

La pujada, que no és pas més dura del que pot ser pujar al Matagalls, en canvi obliga a un esforç important. L’altitud passa factura. Mentre pujo estic encarat al Pumori, també esplendorós al davant nostre. De fet, el Kala Pattar forma part del que en podríem dir una de les arestes del Pumori. Aquest cim, quin nom vol dir “germana soltera” en tibetà, va rebre el nom de George Mallory, encara que els alpinistes també la coneixen com a “la filla de l’Everest”. El Pumori, al darrera, és una muntanya força piramidal, ben blanca per la neu i el gel. La primera ascensió la va portar a terme en Gerhard Lenser el 1962, en d’una expedició suïssa-alemanya. Pujo a poc a poc i esbufegant. Ens falta aire. El Kala Pattar, és una muntanya de 5643 metres, sense cap d’interès especial, ja que és molt senzilla, comparada als altres cims dels voltants. La seva formació, terrosa, contrasta fortament amb els vessants nevats del Pumori, el cim que, com un pa de sucre, s’enfila espectacular fins a 7161 metres.

M’aturo una mica per descansar. Les vistes del Nuptse, amb la vall del Khumbu als seus peus són fantàstiques. L’Everest es veu extraordinari. Especialment en un dia clar i net com avui, això és un mirador formidable: aquest és el valor amagat que té el Kala Pattar. És emocionant!

Camino i descanso. Camino i descanso. Els experts expliquen que amb l’altitud, tot i considerant una bona aclimatació, disminueix de forma important la capacitat de treball, expressada en volum màxim d’oxigen. Aquesta disminució s’ha calculat en un 50% a 5360 metres sobre el nivell del mar. Aquest fet és vital per poder comprendre la disminució del rendiment físic proporcional a l’altura aconseguida. Per això l’alpinista ha de ser conscient d’aquest fet i no ha de pretendre continuar amb el mateix ritme que pot haver aconseguit en altures inferiors.

M’he estat estirat una bona estona admirant el panorama que tinc al davant. El blanc de la neu i el negre de les roques contrasten fortament amb el blau intensament fosc del cel, sense cap núvol. El 30 de setembre de 1951, en la primera expedició, Hillary va passar per aquí, on jo soc ara, i va mirar el mateix que jo veig ara. Es devia aturar uns 400 metres més amunt, ja dins de l’aresta del Pumori  i des d’allà va intentar avaluar una possibilitat de ruta pel Cwm Occidental. Anava acompanyat de l’Eric Shipton, el cap de l’expedició, qui va dir “per allà hi ha una ruta”, tal com explica el mateix Hillary al seu llibre “High Adventure”, traduït al castellà amb el títol “Mi camino al Everest”.

L’endemà, amb els ulls sadollats d’Everest, començo a baixar de retorn. El grup es divideix en dos: sis se’n van a fer la volta i l’ascensió del Mera Peak i els deu restants baixem fins a Lukla i d’allà fins a Katmandú, on aprofitarem el temps fent visites culturals i turístiques i esperarem l’arribada del grup del Mera.

 I de retorn ens anem hidratant amb cervesa… i els sis companys que van fins al Mera passen nits fantàstiques i també assoleixen el cim!

 

I lògicament ho celebrem tots plegats a Katmandú, primer a l’Everest Steak House i després al Rum Doodle… Felicitats!

La febre del cim, Jon Krakauer

Editorial Empúries (1998)

En castellà: “Mal de altura”

En anglès: “Into thin air”

Llibre molt interessant que exposa els fets dramàtics del 1996 a l’Everest. Es tracta d’una crònica molt ben treballada i amb molt informació ben documentada. Al marge d’això, val a dir que és un llibre que va aixecar molta pols, especialment per la manera com Krakauer va dibuixar alguns dels personatges d’aquell moment. Amb especial duresa presenta a  Anatoli Bukreev, el qual va reaccionar escrivint un altre llibre (que jo també he comentat en aquest blog).  Jon escriu: “Rus d’origen, Bukreev venia d’un alpinisme dur, sacrificat, basat en l’orgull personal, i que no contemplava la protecció dels més febles… havia sostingut una posició recalcitrant i poc ortodoxa sobre com s’havia de pujar a  la muntanya. Havia estat categòric en el parer que els guies feien malament de sobreprotegir els clients…”

Després parlar com de passada de l’esforç que Bukreev va fer per intentar salvar la vida dels que es van quedar perduts al Coll Sud. I en canvi reconeix de manera suau alguns dels seus personals moments complicats, la qual cosa li va valer alguna dura crítica (que Krakauer, també reprodueix al seu llibre) com la d’un advocat que li va escriure: L’únic que puc dir és que estic d’acord amb Mr. Krakauer quan diu: “els meus actes –ola meva passivitat a l’hora d’actuar- van tenir un efecte directe sobre la mort d’Andy Harris”. També estic d’acord, continua escrivint l’advocat crític, amb ell quan diu “estava a només 300 metres, estirat a la tenda dins del sac de dormir, sense fer res de res…” No sé, remata l’advocat, ni com Mr. Krakauer es pot encara mirar al mirall.

En conclusió: un llibre que quan es comença ja no es pot deixar i que ens obliga a pensar i a reflexionar sobre la duresa i les complicacions a cims com l’Everest, quan les coses van mal dades.

Everest, el mite

©Miquel Garriga

L’octubre del 2010 em vaig afegir a un trekking fins al Kala Pattar. Aquest trekking l’explico en un altre post, però ara i aquí vull parlar de l’Everest, perquè per sí sol ja mereix un post específic, individual.

Everest. El seu nom evoca grandesa, aventura, immensitat,… Imagineu-vos un dia de 1852, a les oficines del Servei de Topografia de l’Índia, a Dehradun, capital de l’estat d’Uttarakhand, a tocar dels vessants septentrionals de l’Himàlaia. Expliquen, els que en saben, que un secretari va entrar esverat a l’oficina de Sir Andrew Waugh, que aleshores era el topògraf en cap de l’administració britànica, per anunciar que un agrimensor bengalí anomenat Radhanath Sikhdar havia “descobert el cim més alt del món”.

Els topògrafs, però, ja el coneixien el cim i l’havien batejat com a “Pic XV”, oblidant i potser menystenint els noms tradicionals pel qual designaven aquella mola impressionant els pobles dels voltants. Els tibetans l’anomenaven Chommolungma (que es pot traduir com a “deessa mare del món”) mentre que els xerpes nepalesos del sud est, li deien Sagarmatha (més o menys: “deessa del cel”).

Els topògrafs anteriors, prenent mides de molt lluny, no havien arribat a identificar-lo com el més alt, però el bengalí Sikhdar, tenint en compte factors com la curvatura de la Terra o la refracció atmosfèrica, li va calcular una altura de 8.840 metres sobre el nivell del mar, càlcul que es pot considerar molt correcte si es compara amb el 8.848 metres que actualment s’accepten.

Tretze anys després i com que el càlcul de Sikhdar ja s’havia confirmat, Waugh va assignar el nom d’Everest al Pic XV, en honor de Sir George Everest, que havia estat el seu predecessor com a cap de l’Oficina de Topografia.

Un cop l’Everest fos declarat el cim més alt del món, ja només era qüestió de temps per tal que l’home es fes una fotografia dalt del cim. Ara bé, no va ser gens fàcil. Van fer falta 101 anys, quinze expedicions i 24 morts, abans que no es coronés el cim.

Jo, amb el grup de 16 persones (més el guia i més els xerpes i portadors), m’hi vaig apropar des del sud, seguint la vall del Dudh Kushi. Abans d’arribar a Temboché ja l’havia albirat, lluny, majestuós, blanc i negre. Però nomes es veia la seva piràmide superior amb el característic núvol del neu, provocat pels forts vents que sempre hi bufen i que s’enduen la neu. Al davant hi podíem veure el Lhotse de 8.516 metres, el quart cim més alt de la Terra.  Per cert, el Lhotse era l’E1 del Servei Topogràfic de l’Índia i no tenia nom nepalès ni tibetà, així que en Howard Bury, durant un reconeixement de l’Everest el 1921, tot mirant-se l’E1 al sud de la primera muntanya, va decidir posar-hi el nom de “Lhotse” que ve a significar “cim sud” en tibetà.

A  mida que ens hi anàvem apropant i per tant guanyaven alçada, l’Everest s’anava destacant del Lhotse. I quan ja vam començar a trepitjar la vall formada pel Khumbu aleshores vam anar perdent la vista del Lhotse ja que era el Nuptse el que s’interposava en la línia de visió.

A aquesta altura, l’esforç per caminar era més evident, l’aire prim i fi i la manca d’oxigen per sobre dels 5.000 metres es nota força. Respirant forçadament vam arribar a Gorak Shep, després d’una nit a Lobuche on no vaig dormir gens. Gorak Shep està situat a 5.164 metres en una esplanada, que havia estat un llac i que fa anys havia estat el camp base original de l’Everest. Hi ha algunes construccions on es pot dormir, menjar i beure. Actualment i des de fa anys, el camp base es situa més amunt, ja per sobre de la gelera.

Des de Gorak Shep es pot veure la punta que s’enfila al davant, el Pumori, un cim de 7.161 metres sempre cobert de neu i gel. Una de les seves arestes acaba formant  el Kala Pattar, de 5.545 metres. El nom de Pumori (Pumo Ri) el va donar George Mallory i sembla que vol dir “germana soltera” en el dialecte tibetà de la zona.

Des de Gorak Shep i també pujant el Kala Pattar, les vistes sobre el Nuptse, amb les seves parets verticals esfereïdores, són impressionants. El Nuptse, que vol dir “cim oest” ve a ser una serra allargassada i les dents de la serra formen set pics que van de 7.695 a 7.861 metres. El més alt és el Nuptse I que es situa a l’est de la serra.

Vist des de la pujada al Kala Pattar, les emocions esclaten. Veure tan a prop l’Everest és difícil d’explicar. Per a qui l’ha pujat, comprenc que li pot semblar una imatge pobre la vista des dels vessants del Pumori, però us puc ben dir que les emocions, fent el que jo feia, eren molt fortes. Tens al davant el mite, veus les arestes. La ruta normal que puja per la glacera del Khumbu, amb el terrible pas per les escletxes i els seracs de gel de la cascada , fins el que acostuma a ser el camp 1, que s’endevina des d’aquí al davant, igual que el camp 2. Més amunt ja hi ha el camp 3, a 7.300 metres, a la Vall del Silenci, també coneguda com a Cwm Occidental.

Puc veure el coll sud, a 7.900, on el 1996 es van apinyar per protegir-se de la tempesta i a quatre-cents metres de les tendes que no sabien localitzar, en Neal Beidleman, Klev Schoening, Tim Madsen, Charlotte Fox, Sandy Pittman, Lene Gammelgaard, Tashi Tshering, Ngawang Dorje, Mike Groom, Beck Weathers i Yasumo Namba. Després la ruta normal segueix amunt i com que ens fa un dia de sol fantàstic ho veig perfectament: la Balconada a 8.500, el Cim Sud a 8.748, l’Esglaó Hillary i el cim a dalt del tot. Per sota de la Balconada es va trobar el cos de Scott Fischer, l’amable, fort i expert cap de l’expedició Mountain Madness de l’any 1996. També sé i m’ho miro des de la seguretat del lloc on soc, que just a sota de l’Esglaó Hillary, es va trobar el cos de Rob Hall el potent neozelandés que era el cap de l’expedició, el mateix 1996, d’Adventure Consultants. Aquest any, 1996, està considerat com el més dramàtic a que hi van morir quinze escaladors.

Recordo que Hillary, amb Tensing, van fer cim el 29 maig de 1953, seguint la ruta que he descrit. També recordo que per la via del coll nord, George Mallory i Andrew Irvine van intentar el cim el 8 de juny de 1924 i que ja no van tornar mai més. Des d’aquí també veig aquella aresta, amb el primer i el segon Esglaó. El cos de Mallory no va ser trobat fins el 1999 a 531 metres del cim, per sota del segon Esglaó, però no està clar si va morir baixant del cim o mentre hi anava. Molts experts pensen que amb l’experiència i equipament d’aquella època era molt poc probable que hagués pogut superar la dificultat tècnica del segon Esglaó, considerat com una dels passos més difícils i que no va ser superat fins el 1960. En lliure, va ser escalat per Conrad Anker, un dels expedicionaris que van anar a localitzar el cos de Mallory el 1999.