©Miquel Garriga
L’octubre de 2010 em vaig afegir al trekking que organitzava el guia Xavi Arias cap els peus de l’Everest. L’idea, a través de la seva organització (Infinit Emotions) era pujar al Kala Pattar i després anar a fer el Mera Peak, un 6.500 al vessant de llevant de la serralada que formen l’Island Peak, l’Ama Dablam, el Tamserku, etc. El guia, en Xavi Arias, entre molts altres pics i intents, ha aconseguit fer cim al Sisha Pagma (8.008m), Dhaulagiri (8.167m), Cho Oyu (8.201m), Everest (8.848m), Lhotse (8.516m) i Broad Peak (8.047m).
Formàvem l’expedició 16 persones i jo era el més gran de tots. Ja he fet els seixanta anys i fins i tot m’impressionava el nivell atlètic d’alguns dels meus companys. Homes i dones amb una força i una il·lusió extraordinàries. Vam sortir en avió des de Barcelona fent un parell d’escales. La segona a Delhi, d’unes 9 hores, durant les quals ens vam acomodar perfectament sobra la moqueta gruixuda d’aquest aeroport modern, ample i còmode. Ja a Katmandú, ens hi vam estar quasi tres dies de propina, doncs el mal temps impedia que els petits avions que volen fins a l’aeroport de Lukla ho fessin. 
Així que ens va estar hores i hores a l’aeroport tot esperant la llum verda per sortir. Al final es va decidir llogar un helicòpter, per assegurar-nos el tret, anar amunt i abandonar l’aire contaminat i ple de pols de la capital i del seu aeroport. L’helicòpter va resultar un aparell rus de la guerra freda, aturat en un lloc apartat de les pistes principals de l’aeroport i envoltat d’altres aparell desballestats i rovellats: el cementiri d’avions!
(No cal perdre de vista l’helicopter sense hèlice al final…) Inevitablement les nostres emocions estaven controlades, però per la cara es filtraven els pensaments més pessimistes, tot veient com un dels pilots anava fregant els vidres del davant amb una escombra i amb l’aigua negra d’una galleda de plàstic.
A dins de l’helicòpter ens hi van encabir els uns sobre dels altres i ben comprimits per les bosses, motxilles, sacs de patates, de cebes i capses d’ous i de begudes. Anàvem literalment estirats, ja que els seients (unes cadires plegables com les de la platja), estaven unes a tocar el respatller de les altes i per tant no es podien baixar els peus a terra i calia fer-los passar per sobre de les espatlles del company del davant.
Jo m’anava mirant el posat dels que anaven entrant i no n’hi havia cap que no fes una mirada d’incredulitat i un riure generalment nerviós. Segur que tots pensàvem que, en un altre cas, decidiríem quedar-nos al terra… però, sempre hi ha un moment de decisió valent pel qual decideixes no fer res més que seguir endavant, que deixar-te portar. He de dir que en veure el pilot que manava l’aparell, que ja devia tenir més de cinquanta anys, em va fer pensar que si encara era viu això volia dir que l’helicòpter potser fins i tot s’enlairaria fins els 2.800 metres d’altitud de Lukla.
Baixar a Lukla, amb l’aire fresc i el cel clar, pintat per alguns núvols blancs, va ser tot una alegria. A més he d’afegir, que el vol, fora de la incomoditat del viatge, va ser força suau i tranquil, el que demostra que no sempre et pots refiar de les aparences… ¿o sí?…
A Lukla comencen tots els trekkings que van fins a l’entorn de l’Everest, o altres cims propers: Lhotse, Nuptse, Island Peak, Ama Dablam, Pumori, etc… Es tracta d’un trajecte sense complicacions. És com anar seguint un sender, que sovint és una mena de pista pedregosa, amb alguns trams d’escales que pugen o baixen i tot un seguit de ponts penjants.
Aquest trajecte comença a Lukla, per carrers de terra per on hi camina la gent i els iacs, però cap vehicle amb rodes, i acaba a Gorak Shep, a quasi 5.200 metres d’altitud. Per tant el tema més important és fer aquest trajecte poc a poc per tal d’aclimatar correctament. Qualsevol caminador ben preparat pot fer el trajecte fins als peus de l’Everest en unes tres jornades llargues, però la majoria de les guies i l’experiència dels trekkers experimentats, recomanen fer-ho entre sis i vuit dies. Nosaltres ja començàvem malament, donat que vam perdre els dies esperant a l’aeroport de Katmandú i per tant caldria reduir el procés d’ascens fins a Gorak Shep. El primer objectiu era el Kala Pattar, un cim relativament suau d’uns 5.600 metres, des del qual s’albiren perfectament, a l’altra banda de la vall del Khumbu, l‘Everest i el Nuptse.
Lukla, com ja sabem, és la petita ciutat nepalesa ubicada a la regió del Khumbu a 2840 metres d’altitud, mundialment coneguda perquè és el punt de partida de moltes expedicions als cims de l’Himàlaia. La que van iniciar l’Edmund Hillary i en Tenzing Norgay per tal de pujar a l’Everest el 1953, va començar molt avall: aleshores no hi havia aeroport. Lukla compta amb un dels aeroports més coneguts d’Àsia i no pel seu trànsit o les operacions aèries, sinó per a la seva peculiar situació al costat d’un gran penya-segat i envoltat de muntanyes. Un aspecte força interessant és que els pilots, quan s’enlairen d’aquest aeroport, disposen com a màxim de trenta segons per tal de girar el rumb abans d’estampar-se frontalment amb les parets de les muntanyes que hi ha al davant de la capçalera de la pista d’aterratge. Disposa d’una pista de només 460 metres, el que fa que sigui considerat un dels aeroports més petits del món, després del Juancho E. Yrausquin Airport, a l’illa de Saba, a les Antilles holandeses. La pista té una evident i considerable inclinació de 19º per tal d’ajudar a la frenada en els aterratges i també d’ajudar a prendre velocitat en l’enlairament.
Trobem el primer conjunt de pedres amb les inscripcions anomenades “manis”. Es tracta de moltes pedres que contenen el mantra “Om mani padme hum” repetidament. Cal passar-los per l’esquerra: és la tradició. Fer-ho per la dreta, porta mala sort. És quasi inevitable del tot fer unes fotografies. Al principi, evidentment, tot el que em crida l’atenció és motiu d’una foto. Més endavant, ja no caldrà fer-ne tantes!
Els lodges són barreja d’hotel i refugi i estan força bé. De fet, un cop vistos els primers hotels a Katmandú, calia esperar uns pitjors establiments per dalt a la muntanya, però no és així. Bàsicament es tracta d’uns edificis de poques habitacions. Tenen una sala rectangular que serveix de sala d’estar i pels àpats, generalment amb una estufa al mig on hi cremen les deposicions de iac un cop seques, que serveixen de combustible. Les habitacions acostumen a tenir dos llits i són més aviat petites, però és perfectament suficient. No sempre hi ha mantes (tot i que es poden demanar), perquè ja es dóna per descomptat que els qui fem servir aquests establiments ja portem en nostre propi sac de dormir.
A mida que es va pujant en altitud i ens anem allunyant de Lukla, la qualitat dels edificis va minvant, però on es nota més és en els serveis: les “toilets” i els “hot shower”. Aquests van patint l’altura d’una manera curiosa. Les “toilets” fan més olor i els “hot shower” primer deixen de ser “hot” i després ja no són ni “shower”. Una bona pràctica és anar a fer les necessitats a les “toilets” a primera hora del matí. La raó és que quan més amunt estàs, més fred fa i per la nit gela, aleshores els pous morts estan congelats i els aromes també. L’esmorzar no està malament encara que és molt bàsic, com cal esperar per aquestes altituds. Les opcions són el que en diuen “french toast” (una llesca de pa de motlle torrada) amb truita, “tibetan bread” (el pa tibetà, prim i rodó) amb truita, truita amb formatge o bé truita sola. Ah! i si no et ve de gust la truita, encara queda la solució de la melmelada i la mel. Doncs endavant: esmorzem!.
Passem l’entrada al Parc Nacional i seguim endavant. Pel camí aviat arribem al pont Larja; un pont molt llarg, de 120 metres, que permet passar a la riba dreta del Dudh Koshi. Les bones recomanacions diuen que cal anar en compte al passar per un pont i no entrar-hi si hi ha iacs que venen de cara. Cal doncs decidir el moment de passar-hi. En èpoques de gran densitat de trànsit de gent, acostuma a haver-hi, en algun d’aquests ponts, un militar que estableix els torns de pas. El passo sense problemes i sense animals banyuts que vinguin de cara. A partir d’aquest moment la pujada és dreta i constant fins a Namche Bazar. Estem a uns 2.800 metres i cal pujar, en poca distància fins als 3440. Una de les normes per a l’aclimatació és evitar quedar exhaust. Per això es recomana pujar a poc a poc fins a dalt, però el cas és que arribo força cansat.
Namche Bazar és la capital i la veiem quasi de cop. Fas els últims revolts esbufegant per l’esforç de la pujada i de cop comences a veure les cases de la ciutat i cada cop n’hi ha més. És el poble més gran de la regió del Khumbu i compta amb moltes botigues i una gran quantitat d’hotels i lodges. Està situat als voltants dels vessants d’un turó que forma una gran olla i per això les cases i els edificis es veuen com envoltant una ferradura. Es pot dir que quasi tothom que passa per Namche s’hi queda alguna nit, per tal de disposar de l‘oportunitat de conèixer la ciutat. Nosaltres ens hi hauríem de quedar un dia afegit, com acostuma a ser habitual en tots els trekkings, per aclimatar (normalment s’hi queden un o dos dies). Aquest dia, però, l’hem eliminat com a conseqüència dels dies perduts a la capital del Nepal.
El camí s’ha anat enfilant a poc a poc, i de cop ens aturem fascinats. La vista que tenim al davant és extraordinària. Per primer cop tenim una vista panoràmica que abasta l’Ama Dablam i al fons, lluny i ben blanca, s’observa la barrera del Lothse (8516 m). Al darrera sobresurt la punta emergent de l’Everest (8848 m). La muntanya mítica se’ns presenta esplendorosa i a distància, però real. És només la punta extrema del cim, però es veu. És el primer cop que veig l’Everest i sento que hi ha alguna cosa que em mou les emocions.
Són tocades les tres de la tarda quan hem arribat a Tengboché. Ens hem aturat a les dotze per dinar al fons de la vall. Després hem hagut de passar un pont per sobre del Dudh Koshi i saltar a l’altre vesant. Aleshores el camí s’ha enfilat ben dret cap el nostre objectiu d’avui: Tengboché, que està a 3860 metres. L’aclimatació va avançant i de moment noto que estic força bé. Tot i amb això l’esforç que exigeix la pujada és cada cop més exigent i els desnivells, fins i tot els que no són gaire drets ni llargs, ens arrenquen l’última engruna d’aire dels nostres pulmons.
El camí baixa i passa per un enigmàtic i espectral bosc amb les branques plenes fongs, líquens i de les magnífiques barbes que es despengen verticalment. Quasi m’espero que en qualsevol moment em surtin alguns nans i fades d’un revolt. Aquesta vegetació és una característica que informa de la salut i de la puresa de l’aire que s’hi respira. El bosc està format per coníferes i nerets gegants, que no deixen de sorprendre’ns.
Tenim l’omnipresent Ama Dablam a la nostra dreta. El Ama Dablam és una muntanya imponent i extraordinàriament bonica, amb dos cims: el principal de 6812 metres i l’occidental de només 5563. El seu nom ve a significar “collar de la mare i la perla”. El Ama Dablam domina el cel oriental per a tots els alpinistes que fan el sender de l’Himàlaia cap al Everest i destaca de manera especial pel fet que queda separat de les altres serres dels voltants, tal com també passa amb el Cerví, als Alps.
A continuació el camí s’enfila dret per la riba dreta del torrent i puja al coll de Pheriche, a 4300metres. Estic per sobre de l’altitud màxima a la qual havia arribat mai. Estic més amunt que el Breithorn, als Alps. Es camina a poc a poc. Cal conservar l’aire per a l’esforç continuat!. Es camina també en silenci; parlar suposa consumir unes energies minvades.
(El Tamserku i el Kanserga, vistos des de Pheriche). No puc dir que al matí del dia 24, l’endemà, m’hagi despertat. No m’he pogut despertar, senzillament perquè no he dormit. Estic cansat i tinc sensació de mareig. He passat tota la nit així. Evidentment tinc problemes amb l’altura i l’aclimatació. Altres del grup també estan tocats. És evident que els 4300 metres no ens estan anant bé.
Finalment, ens posem en marxa i arribem a Lobuche (4950 m) a les dues de la tarda. Tot l’últim tram, m’ha costat molt de fer pas a pas i arribo a Lobuche força atordit. Parlar de dormir és quelcom absurd, la nit a Lobuche. De fet m’he anat removent tota la nit, víctima d’una barreja de somieig i esgotament miserable, tot plegat trencat per uns petits lapses d’inconsciència provocats pel cansament. Lapses de poca durada perquè a mida que la musculatura es relaxava, els pulmons alentien el procés de la respiració, la quantitat d’oxigen es reduïa i el cervell llençava el senyal d’alerta que em provocava un despertar sobtat i esverat, mentre anava boquejant, com els peixos, tot cercant una major quantitat d’aire per eliminar la sensació d’ofec.
A les cinc del matí estem esmorzant, tots encongits i, la majoria, una mica ensopits. Parlem poc. La sala és plena de gent a vessar. Fem servir els llums dels frontals. Encara hi ha alguns alpinistes i sherpes dins dels seus sacs de dormir al mateix menjador. A l’exterior fa un fred que pela i la lluna brilla, matisada per una boirina molt lleu. Ens posem en marxa, abans de les sis del matí.
La pujada, que no és pas més dura del que pot ser pujar al Matagalls, en canvi obliga a un esforç important. L’altitud passa factura. Mentre pujo estic encarat al Pumori, també esplendorós al davant nostre. De fet, el Kala Pattar forma part del que en podríem dir una de les arestes del Pumori. Aquest cim, quin nom vol dir “germana soltera” en tibetà, va rebre el nom de George Mallory, encara que els alpinistes també la coneixen com a “la filla de l’Everest”. El Pumori, al darrera, és una muntanya força piramidal, ben blanca per la neu i el gel. La primera ascensió la va portar a terme en Gerhard Lenser el 1962, en d’una expedició suïssa-alemanya. Pujo a poc a poc i esbufegant. Ens falta aire. El Kala Pattar, és una muntanya de 5643 metres, sense cap d’interès especial, ja que és molt senzilla, comparada als altres cims dels voltants. La seva formació, terrosa, contrasta fortament amb els vessants nevats del Pumori, el cim que, com un pa de sucre, s’enfila espectacular fins a 7161 metres.
M’aturo una mica per descansar. Les vistes del Nuptse, amb la vall del Khumbu als seus peus són fantàstiques. L’Everest es veu extraordinari. Especialment en un dia clar i net com avui, això és un mirador formidable: aquest és el valor amagat que té el Kala Pattar. És emocionant!
Camino i descanso. Camino i descanso. Els experts expliquen que amb l’altitud, tot i considerant una bona aclimatació, disminueix de forma important la capacitat de treball, expressada en volum màxim d’oxigen. Aquesta disminució s’ha calculat en un 50% a 5360 metres sobre el nivell del mar. Aquest fet és vital per poder comprendre la disminució del rendiment físic proporcional a l’altura aconseguida. Per això l’alpinista ha de ser conscient d’aquest fet i no ha de pretendre continuar amb el mateix ritme que pot haver aconseguit en altures inferiors.
M’he estat estirat una bona estona admirant el panorama que tinc al davant. El blanc de la neu i el negre de les roques contrasten fortament amb el blau intensament fosc del cel, sense cap núvol. El 30 de setembre de 1951, en la primera expedició, Hillary va passar per aquí, on jo soc ara, i va mirar el mateix que jo veig ara. Es devia aturar uns 400 metres més amunt, ja dins de l’aresta del Pumori i des d’allà va intentar avaluar una possibilitat de ruta pel Cwm Occidental. Anava acompanyat de l’Eric Shipton, el cap de l’expedició, qui va dir “per allà hi ha una ruta”, tal com explica el mateix Hillary al seu llibre “High Adventure”, traduït al castellà amb el títol “Mi camino al Everest”.
L’endemà, amb els ulls sadollats d’Everest, començo a baixar de retorn. El grup es divideix en dos: sis se’n van a fer la volta i l’ascensió del Mera Peak i els deu restants baixem fins a Lukla i d’allà fins a Katmandú, on aprofitarem el temps fent visites culturals i turístiques i esperarem l’arribada del grup del Mera.
I de retorn ens anem hidratant amb cervesa… i els sis companys que van fins al Mera passen nits fantàstiques i també assoleixen el cim! 
I lògicament ho celebrem tots plegats a Katmandú, primer a l’Everest Steak House i després al Rum Doodle… Felicitats!
Eolium 