excursions | Eolium

Les primeres notes d’aquest viatge de l’octubre del 2009 deien el següent: És de nit quan marxo. Quasi sempre s’ha de sortir de matinada quan cal viatjar i no em pregunteu perquè. En qualsevol cas és una manera perfecte de començar el viatge: mig embolcallat pels somnis de mitja nit marxo cap a una serralada de nom mític, l’Atlas. Viatjar, marxar cap el sud, és abandonar el pompós nord, l’orgullosa Espanya dels èxits econòmics i de l’expansió de la construcció, que per cert ara ha començat a fer figa. Tant a prop que està de casa nostra i tant diferent i llunyà que sembla.

Normalment viatjar comporta una sensació d’aventura, encara que en temps moderns l’aventura ja no és el que era, però he de dir que el viatge que faig aquest cop ho és una mica més que altres que he fet abans. En qualsevol cas, una aventura sempre depèn d’un mateix. Un viatge d’aventura és el que he començat, una aventura cap a l’Atlas.

De cara a aquest relat, ara toca explicar que en Xavi Arias ens fa de guia i que viatjo amb dos companys més, la Verònica i el Joan, amb els que ja vaig coincidir durant la travessa pel Gomara, al Rif, del mes de maig. El nostre objectiu és pujar al Toubkal, però fent una travessa des d’Amzouzart, al sud-est del massís, en canvi de fer la pujada i baixada des de Imlil, que és el que fan la majoria de les expedicions.

Tocades les vuit del matí, ens posem en marxa cap el nostre destí, un petit poblet que està situat al sud-est del Toubkal. A Marràqueix hi hem entrat ràpid i en sortim aviat i amb fluidesa. Anem cap a Amzouzart i calculem que el viatge durarà de l’ordre d’unes quatre hores, tot i que això dependrà de l’estat de les pistes de terra que haurem de seguir, ja que de tant en tant hi ha esllavissades i aleshores el temps s’allarga.

Amb el mapa, en Xavi Arias ens dóna les explicacions de la ruta fins al poble on haurem de dormir. A la foto, la Veronica, en Xavi i en Joan.

Les vistes que tenim són molt suggerents, amb una barreja cromàtica increïble. Marrons, vermells, morats, ocres, grisos, blaus i verds de diverses tonalitats; quasi bé no puc descriure la quantitat de tonalitats que es veuen fins els cims més alts, mirant cap a ponent.

Arribem a Amzouzart, un del smolts pobles que no tenen cap mena de luxe, ni llum ni aigua corrent., però que gaudeixen d’una pau extraordinària.

Entrem a la “gîte d’etape” i pugem amunt, amb dificultats, perquè aquí l’escala té potser una amplada de mig metre. Anem a la segona planta. Aquesta part de la casa és la que tenen destinada per llogar-la als passavolants. Tot això vol dir que aquest establiment només té de “gîte” el nom que fan servir els francesos, però només el nom. En totes les altres coses ve a ser com un refugi improvisat. Això sí, amb molta pau i molta calma. Ara bé, hi estarem força bé.

Després del te ve el dinar, que ens fa el nostre cuiner, l’Hamid. També ens acompanyaran l’Omar, el guia local i en Lahcen, que és el muler de les dues mules que carregaran el menjar, les tendes, matalassos i les bosses. Comencem amb una primera “tagine” de pollastre i verdures, plat que resulta sempre molt adequat perquè, pel procediment de cocció, queda molt melós. La tagine és el plat nacional, que comparteix taula amb la harira i el cuscús. Aquests dies anirem variant i combinant uns i altres. “Bism-Illah”, em diu l’Hamid. Així aprenc el terme que ells utilitzen per expressar el que nosaltres diríem en desitjar bon profit. Aquest és un terme que ja recollia en Domènec Badia, l’Alí Bei, quan redactà els seus extraordinaris viatges del 1803 al 1807.

Pel cel no hi ha ni un núvol. Recordo que aquesta nit, m’he aixecat a les quatre un moment i he tingut que sortir a fora. Després, en canvi de tornar ràpidament a dormir, m’he quedat una bona estona mirant enlluernat el cel. Un silenci impressionant m’envoltava, un silenci màgic dins d’una nit negre però il·luminada pels milers d’estrelles on destacava el núvol de la Via Làctia. La lluminositat del cel era suficient com per poder veure les ombres i siluetes del bosc que se’n anava vall enllà i que ara, al matí i a la llum del sol , puc veure de forma clara. L’endemà ja comencem a caminar.

La vall es va obrint i el nostre ànim també, amb les vistes que se’ns van presentant. També anem passant per altres petits poblets que aprofiten la verdor de la vall per viure dels ramats i dels horts.

El camí és clar i evident, però senyals o rètols no n’hi ha gaires. Potser aquest és l’únic que hem trobat.

Mentre passem per aquests grups de cases, els nens se’ns apropen. Som la novetat i la noticia, som el que trenca la monotonia. Vaig fent fotografies. En Xavi s’acosta als nens i els hi fa el joc d’ensenyar un caramel, posa les mans al darrera i després torna a posar les dues mans tancades al davant. Els nens sembla que no s’atreveixen a dir quina mà volen, amb els ulls ben oberts i pensant “i si m’equivoco”. La por de l’errada, els reté, fins que un, més decidit, toca una de les mans. El Xavi obra la ma i a dins no hi ha res i és un espectacle veure la cara de desencís dels nens. Després obra l’altra i tampoc no hi ha res. Aleshores tots riuen nerviosament: el caramel ha desaparegut. Ell també riu i els hi va fent la broma, torna a portar les mans al darrera, on havia deixat el caramel amagat i un cop les posa al davant, aleshores ja van més de pressa a tocar una ma i llavors sí que apareix el caramel.

Al final arribem a l’últim poble de la vall, Mlekarna. Tot plegat tres cases. Ara ja ens enfilarem pel món mineral i rocós del massís i no tornarem a ser dins d’una casa fins que arribem, lúltim dia de la travessa, al poble de M’zik.

Anem pujant amb el muler, en Lahcen i les dues mules.

A dos quarts de dotze arribem a una insinuació de collet que ens ofereix una vista força àmplia i esplèndida sobre el blau del llac i les muntanyes que l’envolten. El llac d’Ifni (2302m) està enclotat cent metres per sota nostre en una olla natural formada per les verticalitats del Oimeksane, de 3454, el Dôme d’Ifni, de 3876 metres i l’Igger n’Abdeli, de 3815 metres.

Respirem l’aire i ens amarem de la tranquil·litat de l’indret. L’Omar i l’Hamid estan muntant les tendes per aquesta nit, amb l’ajut d’en Lahcen i el Xavi que s’hi ha afegit.

En Joan i la Verònica estan al meu costat i ella diu “això és un luxe”. Hi estic totalment d’acord, tot i que penso que poca gent podria comprendre aquesta afirmació, precisament en aquest lloc on el que certament no hi ha és cap mena de luxe material. El luxe al qual fa referència la Verònica és un luxe que no es pot comprar ni tocar, és un luxe emocional, intangible, és el luxe de sentir-te perfectament bé amb tu mateix i amb l’entorn.

A les set de l’endemà (serà la segona jornada) ens carreguem les motxilles a l’esquena i comencem a caminar. Les mules ja vindran després. Anem de cara al torrent, l’Assif n’Moursaïne, per una llarga i inacabable platja de pedres i còdols d’incòmode caminar. A mida que anem caminant, buscant el millor lloc on posar els peus, les muntanyes del davant es van traient la son de sobre i cada cop brillen més. El cel és clar, com ahir. No tenim pas por que plogui.

Necessitem mitja hora per arribar al cap del torrent i deixar enrere la platja pedregosa. Des d’aquí veiem perfectament dalt del tot i a l’extrem superior del que sembla una paret molt dreta, el coll d’Ouanoums que sabem que està a uns 3600 metres. Això vol dir que ara anirem pujant fins a superar 1300 metres de desnivell. El coll es veu perfectament dalt del tot en la forma d’una gran U.

Seguim amunt i amunt, per entre roques de tots els colors, fins que arribem al coll de Ouanoums, a 3.600 metres, des d’on tenim una vista espectaular de la vall per on hem de baixar.

Les altures que ens envolten són significatives. Just al davant del coll, cap a l’esquerra tenim el Akioud, un cim de 4030 metres i al costat el Ras, de 4083. Els moviments tectònics, fa uns 65 milions d’anys, van fer pujar aquests cims de la carena de l’Atlas. Un temps després, fa 50 milions d’anys, els trencaments crearen el Mar Roig i la separació de la península aràbiga. Aquests moviments provocaren una forta activitat volcànica que va ser precisament la que va posar en marxa l’aixecament de la muntanya més alta de tot el continent africà, el Kilimanjaro.

Als peus del Toubkal, per aquesta vall, hi ha tres refugis. El més gran, de sostre pla i amb una torre com si fos un minaret, és el refugi Tubkal, també conegut com refugi Louis Nelter i és propietat del Club Alpin Français de Casablanca. A sota mateix hi ha el refugi Les Mouflons, amb el sostre a dues aigües, de propietat privada i construït fa un parell d’anys per un guia marroquí que s’hi va llençar amb el suport de capital suïs. Al davant hi ha un tercer refugi, més petit, que es fa servir pels guies i mulers.

A un quart de cinc del tercer dia, es desperten uns altres excursionistes del dormitori; ho fan en silenci, però a la nit quan els núvols de la son comencen a desfer-se, tot se sent. Després, també en silenci, se’n van. A les cinc és la Verònica la que s’aixeca i tot seguit ho faig jo. El Xavi que ja està despert i també s’aixeca. Aviat estem tots a punt d’esmorzar.

Esmorzem envolats de les fosques només trencades per la claror difusa d’uns fanals de gas, perquè a aquesta hora la llum del refugi és tancada. Mentre vaig bevent el cafè amb llet penso allò mateix que va escriure en Luís Racionero: ric no és el que té moltes coses, sinó el que en desitja menys. Aviat sortim i comencem a pujar, encara a les fosques.

Deixem el coll del Toubkal i seguim pujant amunt. Mentre anem veient l’aresta final que porta fins al cim, on ja s’endevina la piràmide ferro que hi ha.

El cim del Toubkal és una plataforma aplanada on fa anys hi van muntar unes bigues de ferro que formen una piràmide just al punt dels 4167 metres. Són tres quarts de deu i el sol és esplèndid i no fa gens de vent, però tampoc no fa calor. Ens abracem, hem conquerit el cim. És el moment de les fotografies.

Ens hi estem una bona estona, perquè després d’haver aconseguit el cim, aprofitant que fa bon temps, és el moment de gaudir de les converses amb els companys i de les vistes que ens ofereix el punt més alt del nord d’Àfrica.

Un bon fuet és un premi adequat per aquesta ascensió. Jo avui, per primer cop, he assolit un 4.000 “i pico”. ¡Visca!

Hem començat a baixar en direcció nord, cap els cims que veiem com dues punxes properes. Són l’Imouzzer, de 4010 metres i el Tibherine de 3887. La baixada és molt dreta i cal fer servir les mans en algun tram, però es baixa bé.

Per aquest camí anem a voltar per una vall paral·lela a la que hem pujat i així fem una volta circular i ens estalviem de tornar a baixar pel mateix lloc, tal com fa tothom. Per aquest camí tenim una vista extraordinària de M’Zik i d’Imlil, que són els pobles on anirem a parar demà passat, amb la vall verda que els envolta. També tenim unes vistes aèries perfectes sobre tot el cordal que segueix recte a partir de l’Imouzzer i segueix amb l’Afekhoï, l’Agoujdad n’Tichki i el Tchki, tots cims d’uns 3700 metres.

També ens trobem amb les restes d’un avió que s’hi va estavellar ja fa anys

I així aribem al refugi un altre cop.

Després de sopar hem sortit a veure les estrelles. Gràcies a la Verònica puc també identificar, entre els milions de punts de llum que em confonen, la constel·lació d’Orió. A mida que la vas mirant es fa més evident el format del Caçador, amb que se la coneix i és fàcil de localitzar pels tres estels que formen el Cinturó d’Orió, encara que també se’ls coneix com els Tres Reis. Les estrelles que més brillen són Betelgeuse, al cap del Caçador i Rigel, en un dels seus peus. A la mitologia grega, Orió fou un gegant que naixé de l’orina de Zeus i Posidó.

Més cap a l’esquerra, hi ha una estrella que brilla molt i ens explica la Verònica que es tracta de Sirius. És una estrella de la Constel·lació del Ca Major i és la més brillant i més propera a la Terra, tret del Sol. Ha estat una estrella important en la història i especialment pels egipcis, pels quals la seva aparició a l’horitzó indicava el començament de l’època de les inundacions del Nil.

Mirar cap el cel en una nit estelada com aquesta, al mig d’aquestes muntanyes de l’Atlas, no es pot descriure. La profunditat que es percep dins de l’univers, aquella foscor que els milions d’estrelles no acaben de fer desaparèixer, el sentiment que omple tots els nostres sentits, que ens fa petits i tant poc importants, de cop esdevenim conscients que totes les idees que ens volen situar al centre dels designis se’n van en orris, es fonen i desapareixen al davant de la ventada d’aquesta veritable realitat que es fa observable dins la immensitat d’aquest univers prodigiós.

Hem dormit i s’ha tornat a fer de dia. Per nosaltres avui és un dia de travessa (el quart), un dia que pujarem, tal com ja estem pujant, a un coll tot superant uns cinc-cents metres de desnivell, després els tornarem a baixar per l’altra vesant i finalment tornarem a pujar una estona fins el refugi de Tazarhart, on ens hi quedarem a dormir.

A la foto, en Xavi amb en Hamid, el nostre cuiner, i el Lahcen.

De la mateixa manera que no hem pujat al Toubkal de cop i ho hem fet en tres etapes, tot gaudint de l’aproximació i de l’experiència que representa anar-hi anant, també el deixem tot fent una volta que ens allunya en dues etapes. El nostre viatge ens permet gaudir de l’anada i de la tornada.

Jo m’aturo uns moments a beure una mica d’aigua i miro cap a llevant. Des d’aquí les parets dels contraforts del Tibheirine i del Toubkal, es veuen molt dretes mentre cauen sobre la vall d’Isougouane. Deso la cantimplora i continuo pujant el vessant oriental del cim del Tadat, de 3837 metres dins de la serra d’Aguelzim, que també és força dret i pedregós.

A la una del migdia arribem al refugi de Tazarhart, a 3000 metres, també conegut com a Lepiney. Tot fet i debatut avui hem caminat unes cinc hores. Es tracta d’un refugi petit, construït en pedra, situat dins de la vall d’Ouarzane.

Un cop hem anat passant per aquesta bonica vall.

Entrem al refugi, el qual consta d’un minúscul atri i d’una sala d’uns quatre metres d’amplada per uns set de llarg. A la paret de l’esquerra hi ha una pica amb una aixeta i un llarg i ample prestatge que permet posar-hi el foc de butà i les olles i cassoles per cuinar. Al mig hi ha una taula llarga amb un banc a cada costat i a la dreta una escala de ferro vertical per pujar amunt.

La meitat de la sala està coberta per un altell on hi ha diversos matalassos prims, on acostumen a dormir-hi els guies, al qual s’hi puja per l’escala. L’escala vertical continua amunt i per un forat entra dins d’un altre altell on hi ha el dormitori dels excursionistes, amb tot de matalassos, com en el cas de l’altell de sota.

Es podria pensar que un refugi petit, sense cap mena de luxe ni ostentació, pot ser quelcom poc agradable. Doncs no és així i de fet el Lepiney el vaig trobar força acollidor, potser també pel fet que només hi érem nosaltres i que la relació amb l’Omar, l’Hamid i en Lahcen era ja quasi familiar.

L’endemà al matí fa força fred, però això encara anima més a caminar. El terreny ha començat a omplir-se d’una breu vegetació i com que anem caminant cap el nord és possible veure, lluny, l’inici de l’altiplà de Marraqueix. És a dir, ja estem enfilant el final de la travessa. Vam començar fa cinc dies a l’extrem sud-est i avui acabarem al nord del massís del Toubkal.

Per l avall hi ha un parell de salts d’aigua i també uns quants corrals per a les cabres, construits amb els materials de l’entorn.

El coll de Mzik, a 2500 metres segons el meu altímetre, està ja situat entre els cims El Hadj i el Tasserimoute i a partir d’aquest punt ja tot serà baixada i cada minut que passa ens apropa al final de la travessa d’aquests cinc dies caminant. Fins ara hem acumulat quasi trenta hores de marxa. La vall dibuixa clarament la ruta cap la concentració humana que formen Imlil, Mzik, Arhene, Aït Souka, Targa Imoula i Tamatert. Es tracta d’una cruïlla important de tres valls que, per aquesta mateixa raó, ha format un indret verd i arbrat. Per això el poblament humà s’hi ha assentat des de l’antiguitat.

Una mica abans de dos quarts de tres entrem a la sala d’estar de la gîte d’etape de Mzik. Es tracta de la segona casa del poble, tal com hi hem entrat. Estem a 1930 metres d’altitud. Ara toca el canvi de botes, la samarreta suada i una estona de relaxament amb el te corresponent.

Comparada amb la primera gîte on vam estar a Amzouzart, aquesta és quasi bé un refugi o alberg de luxe, però això no treu que si ho tornés a fer, també començaria per Amzouzart

Poca estona després ens arriba el dinar i un cop acabat baixem caminant, acompanyats de les mules, fins al poble de Imlil, on ens està esperant un taxi per dur-nos fins a Marraqueix.

Imlil, que vol dir “blanc de neu”, és un poble turístic. Hi ha cases de tapia, però també altres de maons. Es veu que tot és més ric, dit això amb totes les precaucions, ja que la meva visió en aquest moment és una visió condicionada pel que he viscut els darrers cinc dies. Es veuen molts estrangers pels carrers. Uns perquè utilitzen el poble com a punt de partida de les expedicions al Toubkal (aquí hi ha el Bureau des guides et des accompagnateurs en montagne) i uns altres perquè els hi han portat com a part d’una visita turística. Pels carrers hi ha algunes botigues i molts cotxes. Quasi és una sorpresa veure cotxes i botigues i em veig a mi mateix observant tota aquesta activitat com si això fos una gran ciutat i camino mirant-ho tot a dreta i esquerra. El que em sobta, realment, és el contrast després de cinc dies en la calma i solitud tan absolutes que hem viscut.

Ens fem la última fotografia amb el Lahcen, l’Omar i el Hamid com acomiadament i agraïment pels dies que hem passat amb la seva companyia eficient i discreta. Hi deixem les motxilles i mentre el Lahcen, el nostre muler, hi carrega les bosses, nosaltres anem per un carrer a donar la última ullada al massís i al cim del Toubkal. Recordo que “Bismala”, ve a ser “adéu!” en berber segons em deia l’Omar. Així doncs: bismala Toubkal.