Excursió del 15 de juny de 2008.
Ha estat una excursió de dos dies per tal d’assistir a l’Aplec del Canigó. Vam anar a Vallmanya i d’allà fins el refugi, on vam dormir.
A Valmanya, deixem el cotxe a l‘aparcament de Els Masos (1000m). Seguim els Rètols i GR-36 claríssim, puja amunt fort fins al Ras de Prat de Cabrera on s’uneix a la pista que puja des de Fillols. Rètol i pas amb marques GR-10 Variant que puja dret a l’esquerra. Es pot seguir la pista, que també és GR, però més monòton(la pista va fins el refugi de Cortalets, també).
El sender, sempre claríssim i molt fresat (no hi cap altre camí ni possibilitat), segueix uns filferros i va amunt fins un abeurador de vaques a 2070m (recomanada aturada per menjar). Se segueix amunt pel GR i ens un 40’ s’arriba al refugi de Cortalets (lúltim tram té senyals grocs d’una radonnée que volta el refugi. El refugi és gran i té habitacions de 4 i 8 lliteres. Hem pujat uns 1.200 m acumulats.
El Canigó és important com a valor simbòlic per als catalans. La seva importància es va consolidar amb la Renaixença, moviment que va revalorar el català i fundà el catalanisme com a pensament d’orgull col·lectiu, que passà a ser un dels més importants símbols nacionals. Dins de l’entorn del massís del Canigó hi trobem els monestirs de Sant Martí del Canigó (alberga la tomba del comte català Guifré II de Cerdanya) i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya. Aquests monestirs es van fundar quan la Catalunya del Nord encara no havia passat a formar part de França.
El catalanisme situa al comtat de Rosselló l’origen de Catalunya com a nació. Tot això significa que el Canigó és molt més que una muntanya, més o menys bonica o interessant pels muntanyencs: simbolitza el naixement de la nació i les llengües catalanes. Sens dubte el fet que calgui creuar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord. El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons que comencen amb els mots “Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades, així com el poema Canigó, de Verdaguer.
L’endemà vam fer el cim i baixàrem fins Vallmanya un altre cop. Així doncs aquest segon dia vam fer un desnivell possitiu de 700 i una baixada de 1900.
L’ambient va ser extraordinari aquests dos dies. El dia del cim sortim al matí amb fresca. A la foto es veu la cresta que va cap al cim, al fons, centrada.
Com que l’Aplec del Canigó és una festa, també hi han pujat amb gegants i hi ha tot de tendes muntades per tal d’acollir a la gentada que hi ha assistit.
Ja pujant amunt les vistes es van fent cada cop més aèries.
El Canigó és una muntanya mítica. S’aixeca a la Catalunya Nord envoltat del Conflent, Vallespir i el Ripollès. Al cim hi ha una taula d’orientació i una gran creu, sempre plena de senyeres. El dia de l’Aplec, a més, tothom hi puja feixos de sarments per tal de poder fer el foc de Sant Joan la setmana següent. Aquest foc que es farà és el que serveix per encendre els fanals que molts pobles porten per tal de poder encendre la foguera del seu poble la nit de Sant Joan.
Eolium 