Conca de Barberà; Dades estimades: +900 – 870; 18 qm.; 6 hores; Sortida amb el Centre Excursionista de Sitges, el 11.09.2011
Comencem a la població de Vilaverd (260m), població de la Conca de Barberà situada a uns 5 o 6 qm al sud de Montblanc. El nom de la vila ja està documentat des del segle XII, com a a Villa Viridi “vila verda”. En els fogatges del XV i XVI ja figura amb la grafia fonètica Vilavert. Durant l’època sarraïna fou un enclavament estratègic, on s’hi havia construït un castell, probablement per la seva posició en la punta sud que forma el triangle on acaba la plana de Montblanc, a partir del qual ja comença el massís de les muntanyes de Prades, a ponent i la Serra de les Guixeres, a llevant.
El poble de Vilaverd està a la riba del riu Francolí, que és el més important dels que neixen a les comarques de Tarragona. Recull tota l’aigua que prové de la Conca de Barberà i del vessant nord i nord oest de les muntanyes de Prades i per tant podem situar el punt més alt de la seva conca en el Tossal de la Baltasana (1203m), que és l’altura culminant de les muntanyes del massís. Etimològicament no hi ha acord, em limitaré a recollir una de les opcions: provindria del llatí flumicolinum, que seria un diminutiu de flumen, (riu).
Al poble de Vilaverd tenim l’ermita santuari de la Mare de Déu de Montgoi, dalt d’un petit tossal aplanat a prop de l’estació de ferrocarril. He trobat que és un edifici del segle XV però, com sovint passa, amb modificacions posteriors, tot i que el culte ja hi és documentat des del segle XIII. El temple té forma de creu llatina, amb sostres en volta de canó i l’accés es fa per dos portals adovellats de mig punt, dalt dels quals hi ha un ull de bou. Al darrera de l’altar hi ha el cambril de la verge, amb una talla de fusta policromada de 80 cm, que és una còpia de la que existia abans del 36 i que es calcula que era del segle XVI. Lloc de devoció per als habitants de la vila, és el lloc més pintoresc. Es tracta d’una verge trobada i per tant té la seva corresponent llegenda: un pastor va trobar la imatge damunt d’una pedra mentre pasturava les ovelles al turonet de Montgoi. Se la va emportar a casa seva però l’endemà la Verge havia desaparegut. L’home va quedar molt sorprès i no la va trobar per enlloc, però en anar un altre cop on havia deixat les ovelles, la va retrobar al mateix lloc que el dia abans. Després d’uns dies de fer la mateixa operació, van decidir construir una ermita dedicada a la Verge del Montgoi. La tradició vol que l’edifici original de l’ermita fou construïda amb les pedres de l’antic castell de Vilaverd. Davant del Santuari hi ha un ampli espai de lleure, amb taules i bancs, i pot ser usada com a zona idònia d’acampada, amb permís de l’Ajuntament.
Nosaltres comencem a caminar en direcció a ponent, a dos quarts de nou, tot enfilant cap el turonet de la Cucurulla del Mas d’en Just, enrunat on hi arribem una hora després. El cel està encalitjat per una boira humida. Anem seguint el PR-C.17. Per pista, a una certa altitud, anem pujat tot seguint el profund tall del barranc de la Variella.
Anem guanyant alçada de forma constant i més endavant passem el conjunt de cases del Mas del Magí, després d’haver creuat el barranc cap a l’altre vessant. Hi ha un personatge il·lustre, que es cita en parlar de Montblanc, però que podria haver estat relacionat amb la família que vivia en aquest indret. Es tracta del pare Magí Català Guasch (1761 – 1830), missioner de la costa oest americana (de Califòrnia fins a Canadà). En el seu honor hi ha una illa situada al davant de Vancouver, que s’anomena: Catalan Island. El seu cos descansa a la catedral de San Francisco. A Montblanc, en la casa on va néixer, hi ha una placa que ho commemora i el carrer duu el seu nom.
Fins aquest moment estem suant de manera considerable. Feia temps que jo no suava tant. La major part del recorregut transcorre per bosc mediterrani on hi predomina el “pinus halepensis” i amb zona arbustiva, que ha anat aprofitant el terreny abandonat pels pins desapareguts en algun incendi antic, del qual ja no en queden traces. Seguim amunt i aviat arribem a la carretera TV-7042, de Montblanc a Rojals i ja veiem el poble uns 500 metres més enllà.
Així arribem al punt més al de la caminada, a Rojals (980m). Forma un turó evident, amb l’església romànica de Sant Salvador, del segle XIII i molt ben conservada, a l’esquerra. Entrem al carrer Major i 100 metres més enllà hi ha el bar i una petita placeta arbrada, amb una font i tot de banderetes penjades. Han fet festa, però ja se’n van. Hi ha una senyora amb la que hi parlo. Em diu que ja se’n va perquè ella viu a Salou. Ella és suïssa. Li pregunto per la gent que viu al poble, on la majoria de cases es veuen restaurades i em diu que hi viuen unes 6 o 8 persones: els del bar, una mestra, una parella amb un nen i algú més. L’any 2004, hi havia censades 28 persones.
Ens estem una bona estona refrescant-nos a la font. L’aigua és molt fresca i amb la calorada que portem tots plegats, això ve a ser una benedicció divina. Actualment Rojals és una pedania de Montblanc. Val a dir que el poble es troba documentat des del 1151, però que la zona havia estat habitada des del neolític, per la qual cosa hi ha un gran nombre de pintures rupestres a l’aire lliure i en coves, tot i que nosaltres no n’hem vist cap.
Al darrera de l’església hi ha una ample taula d’orientació que ens indica que al davant tenim una vista extraordinària. En un dia més clar que el d’avui, veuríem des de La Maladeta, passant pel Canigó i fins a les puntes més properes del Montmell i l’Ordal.
A partir d’aquí seguim el senderó que indica cap a Montblanc. Ara seguim el GR.171, pel barranc de la Vall. La baixada, és al principi molt directa i dreta, entre pinar i arbreda ombrívola que s’agraeix. 
El barranc el baixem pel vessant esquerra sempre en direcció ENE i amb moltes ziga-zagues. En alguns trams, el pedregar prim fa anar en compte per tal de no relliscar. Passem una bonica font: la font del Grèvol. Amb un parell de taules que dirigeixen l’aigua cap a un recipient de ceràmica vidriada amb un text: “Val més una gota de saber que un mar de fortuna”. Refrescat i reconfortat anímicament, segueixo avall.
Quan ja hem baixat uns cinc-cents metres passem a gual el barranc de la Font d’en Guasc i quedem més a solana. Els arbres es van esclarissant i la suor torna a rajar. Ja són dos quarts de dues i toca, a més, fer parades de reagrupament del grup, que va volt escampat com a conseqüència de la baixada i del propi cansament.
Tocades les dues, arribem a la plana des d’on es veuen ja les cases de les urbanitzacions exteriors que envolten Montblanc. Sembla que hi hauria hagut un poblament iber al Pla de Santa Bàrbara, encara que s’han trobar restes romanes de principis de l’era actual. Però fou a començaments del segle XII que es fa fundar un conjunt humà anomenat Duesaigües, just a la confluència dels rius Francolí i Anguera. No gaires anys després, el 1155 i per tal d’afavorir el repoblament de la Catalunya Nova, el comte Ramon Berenguer IV atorgà llicència d’alliberament d ‘impostos i usatges al lloc, de tal manera que li van canviar el nom passant a dir-se Vilasalva, que voldria dir “vila salvada”, és a dir lliure d’imposició.
Però amb el temps, les continues inundacions i la necessitat estratègica de disposar d’una fortificació defensiva en la ruta de Lleida a Tarragona feu que el rei Alfons I va fer traslladar la població al turó que hi havia una mica més enllà i donà carta de població a Pere Berenguer de Vilafranca. D’aquesta manera va néixer Montblanc, l’any 1163. El nom de la vila prové del fet que al turó (mont) no hi havia horta ni terres de conreu, ja que era considerat poc fèrtil, és a dir “blanc” en el català medieval.
Eolium 