Tag Archives: vallès oriental

32à CP Riells del Fai (2012)

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=43:riells-del-fai-32a-caminada-popular&catid=11&Itemid=112

Anuncis

La Garriga a Sta Eugènia del Congost

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=34:la-garriga-a-sta-eugenia-del-congost&catid=11&Itemid=112

Fontmartina, Pous de Glaç, Coll Sesagudes

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=37:fontmartina-als-pous-de-glac-del-montseny&catid=11&Itemid=112

Turó de l’Home i Les Agudes, des de Santa Fe del Montseny

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=54:santa-fe-al-turo-de-l-home-i-les-agudes&catid=11&Itemid=112

CP Llinars del Vallès 2011, St Andreu del Far i Castell Vell

 Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=65:llinars-del-valles-a-st-andreu-del-far-caminada-2011&catid=11:valles-oriental&Itemid=112

Tagamanent, passejada

(Vallès Oriental)   El 22 d’octubre hem fet una curta excursió pel Pla de la calma i cap el Turó del Tagamanent. Ha estat més una sortida cultural, amb una passejada, que una excursió. Ho ha organitzat en Josep Camp per als que ens vam conèixer, joves, a Grècia ara fa una mica més de trenta anys. Per tant el grup el formàvem, la Dolors, en Ricard i la Margarita, el Santi i l’Àngels i jo mateix (a la foto, el grup dalt del Tagamanent; foto de J. Camp).

Ens trobem al matí al poble de Tagamanent (Vallès Oriental) que està situat als vessants occidentals del massís del Montseny i el seu terme ocupa des del Pla de la Calma, a la vall del Congost,  fins als Cingles de Bertí. El territori resulta de la depressió, originària el terciari i envoltada de falles, que fou el resultat d’un enfonsament i la posterior erosió fluvial. Com a conseqüència d’aquests fets naturals, el resultat fou un territori abrupte amb poc espai pla, excepte quan s’arriba precisament al Pla de la Calma. Els punts culminants són el Puig del Sui (1.322m) i el més vist, conegut i característic Turó del Tagamanent (1.055m).

Hi ha força incertesa en el nom del Tagamanent. Alguns autors han trobat un origen púnic, mentre que d’altres el troben dins l’antiguitat ibèrica.

Amb els cotxes pugem per pista asfaltada, en la major part, fins a l’aparcament de Ca l’Agustí, que és a tocar de la masia Bellver. La masia Bellver destaca com un conjunt força interessant. El seu origen etimològic cal cercar-lo en el terme medieval “bell veure”. Per tant ens trobem dins d’una referència de caràcter vinculat amb l’entorn, de la mateixa manera com es troben noms derivats de fets naturals com el Clot, Bosc, o el mateix Congost, que hem deixat més avall i per on passa la carretera. Altres masies de l’àrea duen denominacions vegetals, com Moreres, Figueres o Perera. En canvi, altres provenen de noms de família con és el cas de Ca l’Agustí o Can Carlos.

El Bellver, després d’una restauració duta a terme per la Diputació de Barcelona, és una masia que fa les funcions de restaurant i de punt d’informació del Parc Natural del Montseny, al temps que conserva l’estructura original que es va crear el segle XVIII.

La primera notícia sobre el Bellver, a Tagamanent, apareix datada el 15 de maig de 1374, quan s’esmenta el nom de Bartomeu de Bellver. Tot i això, observant la tipologia arquitectònica de la masia, podem afirmar que l’origen del mas és força anterior i es remunta als segles XI o XII. El Bellver, en el seu origen, no tenia l’estructura típica d’altres masies de la zona (com ara l’Agustí), de dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Això es degut a que la construcció, en la seva fundació, va ser una torre de guaita, i només posteriorment va evolucionar fins a adquirir una estructura molt semblant al que coneixem com a masia clàssica, a pesar dels elements afegits els laterals. Aquesta dada queda confirmada per l’etimologia del mot Bellver, que significa bona vista: el lloc ideal, en definitiva, per construir una torre de vigilància.

Després d’aquesta reconversió, de torre de guaita en masia, l’edifici va haver de ser reconstruït desprès del gran terratrèmol que va assolar Catalunya el 1448. Ja entrat el segle XVIII, trobem les darreres ampliacions importants, com ara la construcció del barri (1722), de caràcter defensiu, a conseqüència de les destrosses que va patir la casa al llarg de la Guerra de Successió (1700 – 1714).

Des del davant de la masia surt un camí que primer baixa i després va pujant fins al Tagamanent.

La pujada és còmoda i molt agradable.

(Aquesta part del text ha estat preparat pel company Josep Camp, sempre informat de llegendes i tradicions). El cim de Tagamanent està coronat per l’església de Santa Maria. És esmentada per primer cop el 993 i cedida, el 1098, al monestir de Santa Fe de Conques amb la finalitat que s’hi instaurés una comunitat. Aquesta cessió no es va realitzar mai, i per això els vescomtes de Cardona el van traspassar a Sant Pere de Casserres, cessió confirmada pel bisbe de Vic el 1148. Casserres va caure en decadència i la comunitat de Tagamanent no va es va arribar a constituir.

Des del segle XVI figura com a parròquia del poble establert a la vora del riu Congost. A començament del segle XIX el lloc cau abandonat. Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 – Barcelona, 1964) va dedicar un poema de to popular a descriure la solitud del paratge a la primer meitat del segle XX.

Aquest indret també ha estat un referent per Jordi Pujol (Barcelona, 1930) quan a la seva joventut hi va descobrir, d’aquí estant,la dimensió nacional del seu pensament en formació, tal com explica a les seves memòries.Des d’aquest indret es comenten les característiques geogràfiques i històriques del territori, molt especialment es fa referència a la revelació que fa en Jordi Pujol  a les seves memòries del significat que dona a aquest lloc com a inductor  important de la seva vida política (Pujol ho va trobar tot enderrocat i va identificar la reconstrucció del que veia aquí amb la reconstrucció de Catalunya). També es comenta la desconeguda història de la propera masia  de La Figuera que te com a protagonistes els intel·lectuals de principis de segle XX que la van usar com a hostal rural. Per la masia van passar  escriptors de prestigi: Carles Riba, Pijoan, Maragall.  El mestre Millet. També pintors. Tots ells van admirar el paisatge que van plasmar als versos, a les partitures  i a la pintura. Molt curiosa va ser l’admiració que van sentir per la Lola de la Figuera( jove filla dels pagesos de la casa)  dotada d’ una intel·ligència natural extraordinària.

La Lola es va culturalitzar amb els hostes i acabà casant-se amb un dels poetes i editant un llibre de poesies. En Joan Maragall va dedicar a la Lola de La Figuera:

Quan la Lola a mi m’escriu,

sento el cant de la perdiu,

veig la llum de les muntanyes

i començo a somiar

unes coses més estranyes!

Somio que vaig tot sol

volant pel vent que m’empeny,

i que arribo aquí al Montseny,

trobo una perdiu que canta;

que l’agafo i me l’enduc.

La tenia dintre una gàbia

i després, tot d’un plegat

la perdiu se’m torna Lola.

I quan l’obro compassiu

se’m torna a tornar perdiu

i bo i cantant, vola…

Al Montseny jo vull tornar

per sentir-la cantar

i collir-li una viola. 

Quan tornem a baixar, dinem bastant bé a la masia El Bellver que, a més de restaurant,  fa les funcions de centre d’informació del parc natural amb una petita mostra fotogràfica de flora i fauna situada a la planta baixa.

Entre la diversa informació que hi ha, una m’ha cridat l’atenció, feia temps que no la recordava. Parla de la “pedra xoriguera” i es tracta d’una creença antiga segons la qual era una pedra que es trobava a l’estomac dels xoriguers i tenia facultats d’allunyar les malalties, atreure la sort, afavorir amors, induir al matrimoni i guardar de tota mena de ferides d’arma, sigui blanca o de foc.

Just a tocar hi ha la casa museu de Ca l’Agustí, que ofereix una visita guiada per tots els racons de la masia, per on acompanya la veu d’en Fèlix Agustí, que n’era el propietari a finals del segle XVIII. Al llarg de la visita es poden contemplar els objectes de l’època i gaudir de les músiques, les olors i les imatges que acompanyaven un dia qualsevol a ca l’Agustí, submergint els visitants d’aquesta manera en la vida quotidiana d’una família pagesa de muntanya. La visita es clou amb un audiovisual que mostra fotografies, tant antigues com recents, dels racons més carismàtics d’aquesta masia.

Nosaltres, però, no hi podem entrar. Es veu que aquesta setmana els hi ha robat els panells solars i ara no tenen llum. Així que anem amb el cotxe fins a prop del Puig Drau. Per aquests zona ens movem pel Vilar de la Castanya, una enorme finca propietat de la Generalitat de Catalunya i inclosa dins del Catàleg  d’Utilitat Pública. La finalitat d’aquest catàleg és el control i preservació del medi ambient , defensa del patrimoni, gestió forestal, lluita contra la erosió i conservació de la diversitat. Havent deixat el cotxe, caminem una mica fins a dalt del tot que, per cert, és un turó molt aplanat amb unes antenes  a dalt. D’incert origen etimològic, és bonic mirador dels cims més importants del massís, tot i que avui, tapats per la boira, es fan fonedissos als nostres ulls.

Tenim boira que no ens deixa veure, però també pel cel van creixent les nuvolades, que tapen el sol que feia poca estona havia començat a sortir.

Aprofitem per visitar la propera barraca de pastors ( de nom Barraca d’en Ramon), recentment restaurada, que té en una de les parets, com a  pedra aprofitada, una estela que diuen que és la cara inferior de la coberta d’un dolmen del que s’han perdut les altres peces. El significat dels dibuixos gravats  a la pedra són un misteri.

He de dir que just ara gairebé fa un any, arqueòlegs del Departament de Cultura de la Generalitat, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Montseny, van traslladar (el dimecres 5 de novembre)  l’estela del Pla de la Calma des de la cabana on era fins a un local de l’ajuntament de Montseny. L’actuació permetrà restaurar-la i exposar-la al poble de Montseny. També és previst fer-ne una rèplica per ubicar-la en l’emplaçament original. Per això, l’estela que ara es pot veure a la cabana, n’és una còpia. Tanmateix, el monument està en tràmits per a ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.

Finalment, tornant al poble de Tagamanent, donem per acabada aquest visita.

Ronda Vallesana 2011 per St Llorenç Savall

Visitar:

http://www.eoliumtrek.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=58:sant-llorenc-savall-ronda-vallesana-2011&catid=29:valles-occidental&Itemid=133