Edicions 62 (2003)
En el context històric de les guerres carlines de mitjans del segle XIX, el personatge de la novel·la, Antoni de Montpalau, rep una curiosa demanda d’ajut: eliminar el que sembla ser un vampir que fa temps dessagna la gent del poble de Pratdip.
D’aquesta manera, Perucho, crea un protagonista i un segon personatge clau: Onofre de Dip, el vampir. Però oblideu les ficcions de vampirs que només mosseguen i xuclen en una activitat envoltada d’erotisme. No. Res a veure amb Transilvània o ficcions vampirístiques plenes d’artificis estranys. Amb la seva segona novel·la, Joan Perucho ens ajuda a entendre una època que és el precedent de la nostra realitat actual, amb un text atractiu que presenta una reconstrucció històrica i erudita de la Catalunya del segle XIX: el desenvolupament de les ciències de la il·lustració i de les lluites polítiques que desembocaren en les guerres carlines.
Tal com van escriure Montserrat Torra i Dolors Juanola en el pròleg a l’edició de butxaca d’Edicions 62, podem observar el joc de les citacions erudites, un altre dels aspectes característics de tota la seva producció literària. Per això les obres de Perucho no són fàcils. Podríem dir que la seva literatura és una literatura amb “entrebancs”, amb elements que “destorben” (citacions literàries, referències cultes, documents històrics, personatges reals al costat d’altres d’inventats…), però aquests entrebancs només ho són des de la perspectiva del lector que s’hi acosta amb la mateixa disposició de qui vol llegir un llibre d’aventures, per exemple. Quan el lector, després d’algunes pàgines de lectura, entén que això que destorba forma part del material de construcció de l’obra (i que aquesta és ben sòlida) llavors comença a situar-se en el bon camí.
El resultat és una novel·la culta (probablement una de les més llegides i traduïdes de la literatura catalana) res a veure amb la parafernàlia de consum barat a la que ens tenen acostumats els best-sellers de Planeta, enlairats a cops de màrketing.
Eolium 