Saga Editorial (2011)
Avui us recomano un llibre que he llegit d’una tirada i quasi sense parar. Me’l va deixar l’amic Xavier Ordoñez i li agraeixo. El text és una crònica de l’extraordinari intent de rescat de l’escalador Iñaki Ochoa de Olza a la paret de l’Annapurna. El 19 de maig de 2008 tots els mitjans de comunicació al nostre país es feien ressò dels esforços per mirar de rescatar a Iñaki Ochoa que estva en molt mal estat a 7.400 metres. L’acompanyava el seu amic romanès Horia Colibasanu. Un cop la seva família se n’assabentà posà en marxa una operació mundial per demanar ajut. El resultat fou el desplaçament de catorze escaladors i altres persones al Nepal per rescatar-lo en una de les muntanyes més inaccessibles de la Terra. El llibre fa una narració trepidant de cinc dies estressants.
Però el llibre també ens dóna una lliçó per a reflexionar. Cal llegir el text del mail que es fa quan es fa fora a Don Bowie de l’equip (“…les nostres diferències amb Don no tenen res a veure amb la interpretació del pronòstic del temps… sinó en una actitud general de falta de compromís, enfocament i treball, a més d’una bona dosi de por incontrolat”), perquè va veure perill en una ascensió dl dia abans (després Iñaki i Horia, van tenir que abandonar aquell dia). Altres idees que queden paleses s’expliquen en frases com “… s’han de guardar forces, sí, però tampoc es pot fer-ho massa just”, o bé “…es tracta només d’una qüestió personal, Iñaki no pren ni aspirines… no vol interferir en com reacciona l’organisme en altitud”… “Ni tan sols han portat oxigen al camp base com a medicament…”
Sense medicaments i sense oxigen per a un cas d’emergència, cal fixar-s’hi bé amb el que va passant. Cal reflexionar i pensar en el risc de “fer-ho a la teva manera!”. Realment, pots fer-ho a la teva manera, pots pensar que l’oxigen és fer trampa i que no s’han de portar medicaments, però aleshores el resultat és que quan cal tenir-los a mà, resulta que estan a quilòmetres de distància… i el resultat és el que és.
No convé considerar, algun cop que la por és un component necessari per a la protecció de la vida? S’ha de menysprear, com fan alguns escaladors d’elit, la necessitat de comptar amb medicaments i altres elements de seguretat per si resulta imprescindible?
El passat divendres, dia 14 de desembre, va morir a l’edat de 93 anys, Maurice Herzog. L’escalador, ha estat una llegenda ja que va ser el primer home en fer el cim d’un vuitmil. Això va ser el 3 de juny de l’any 1950, al costat de Louis Lachenal i el cim no va ser un altre que el temible Annapurna. Fins aquell moment un total de 22 expedicions ho havien intentat sense èxit. Va ser l’expedició francesa, inicialment dirigida cap el Dhaulagiri, la que va acabar amb l’èxit dels dos escaladors, encara que en una situació que hauria pogut acabar en tragèdia per a ells. Herzog va deixar escrita la seva experiència al llibre “Annapurna, primer 8000”.
Eolium 