Tag Archives: libros de montaña

Los catorce de Iñaki, Jorge Nagore

Saga Editorial (2011)

Avui us recomano un llibre que he llegit d’una tirada i quasi sense parar. Me’l va deixar l’amic Xavier Ordoñez i li agraeixo. El text és una crònica de l’extraordinari intent de rescat de l’escalador Iñaki Ochoa de Olza a la paret de l’Annapurna. El 19 de maig de 2008 tots els mitjans de comunicació al nostre país es feien ressò dels esforços per mirar de rescatar a Iñaki Ochoa que estva en molt mal estat a 7.400 metres. L’acompanyava el seu amic romanès Horia Colibasanu. Un cop la seva família se n’assabentà posà en marxa una operació mundial per demanar ajut. El resultat fou el desplaçament de catorze escaladors i altres persones al Nepal per rescatar-lo en una de les muntanyes més inaccessibles de la Terra. El llibre fa una narració trepidant de cinc dies estressants.

Però el llibre també ens dóna una lliçó per a reflexionar. Cal llegir el text del mail que es fa quan es fa fora a Don Bowie de l’equip (“…les nostres diferències amb Don no tenen res a veure amb la interpretació del pronòstic del temps… sinó en una actitud general de falta de compromís, enfocament i treball, a més d’una bona dosi de por incontrolat”), perquè va veure perill en una ascensió dl dia abans (després Iñaki i Horia, van tenir que abandonar aquell dia). Altres idees que queden paleses s’expliquen en frases com “… s’han de guardar forces, sí, però tampoc es pot fer-ho massa just”, o bé “…es tracta només d’una qüestió personal, Iñaki no pren ni aspirines… no vol interferir en com reacciona l’organisme en altitud”… “Ni tan sols han portat oxigen al camp base com a medicament…”

Sense medicaments i sense oxigen per a un cas d’emergència, cal fixar-s’hi bé amb el que va passant. Cal reflexionar i pensar en el risc de “fer-ho a la teva manera!”. Realment, pots fer-ho a la teva manera, pots pensar que l’oxigen és fer trampa i que no s’han de portar medicaments, però aleshores el resultat és que quan cal tenir-los a mà, resulta que estan a quilòmetres de distància… i el resultat és el que és.

No convé considerar, algun cop que la por és un component necessari per a la protecció de la vida? S’ha de menysprear, com fan alguns escaladors d’elit, la necessitat de comptar amb medicaments i altres elements de seguretat per si resulta imprescindible?

Tocando el vacio, Joe Simpson

Ediciones Desnivel (1992)

Tocando el vacío explica un esgarrifós drama viscut per dos muntanyencs que van decidir escalar un cim a la carena andina, al Perú. Es tracta d’un relat íntim i molt personal, on en Joe no hi deixa espai a les filigranes. Una obra clara i directa que fa que t’hi sentis totalment immers, que notis el fred als dits, el vent a la cara i la por a l’ànima. Joe Simpson, amb en Simon Yates, van viure una experiència impressionant en tractar d’escalar el Siula Grande, un cim de la serralada del Huayhuash, de 6.344 metres. Van estalviar els diners per fer el viatge y decidiren atacar la muntanya a l’estil alpí, és a dir en una cordada entre els dos i amb l’objectiu de pujar i baixar ràpid. Per tant porten el que els hi cal calculat de manera molt justa per a no excedir el pes de la motxilla. Això vol dir que si el teu company es cansa, tu t’hauràs d’aturar, si la dificultat et fa aturar a tu, aleshores serà ell qui s’haurà d’esperar, si ell perd el menjar s’haurà de repartir el que tu duus en dues parts i si tu caus potser el faràs caure també a ell.

Es tracta d’un llibre amb una força narrativa potent, que t’arrossega i no pots deixar de llegir. Un llibre que tracta sobre l’esperit de l’home i del que és capaç. Tracta de la pressa de decisions i de l’angoixa quan al darrera d’una decisió hi va la vida. Parla del dolor i de la por i del procés per deixar-les apart i poder seguir el camí que creus correcte, jugant-t’ho tot. En fi, un llibre molt recomanable que posteriorment ha estat portat al cinema, en una pel·lícula amb el mateix títol i també força impressionant.